Va acompanyat de vents de superfície de gran velocitat (superiors als 160 km/h), pluges torrencials i tempestes, i es produeix durant els mesos d’agost i setembre. Els huracans s’originen al centre i a l’oest de l’oceà Atlàntic, i el seu recorregut és normalment en direcció oest-nord-oest. També es produeixen ciclons tropicals a l’oest de l’oceà Pacífic, el golf de Bengala i Queensland (Austràlia), encara que s’anomenen tifons. Els huracans no són tan recurrents com les inundacions, però provoquen més d’una tercera part de les morts causades per fenòmens naturals (els terratrèmols, poc recurrents, són en aquest sentit menys importants).
Entre els huracans i tifons més mortífers (índex no sempre coincident amb el grau de destrucció, l’impacte econòmic, el cost de la reconstrucció o el de la intensitat dels fenòmens meteorològics associats com vent, precipitacions o tempestes) que han tingut lloc les darreres dècades cal destacar en primer lloc el cicló Bhola que el 1970 afectà la costa de l’actual Bangladesh, amb prop de 500.000 morts i cinc milions d’afectats, el més devastador registrat en temps històrics; l’huracà Fifí a Hondures el 1974 amb 10.000 morts, o el cicló que assolà l’Andra Pradesh (Índia) el 1976 amb 20.000 morts, o encara l’huracà gegant Gilbert al Carib (Jamaica i Mèxic) el 1988, que causà més d’un centenar de morts i, a més, destrossà greument les collites, o l’huracà Andrew a Florida el 1992, que causà una vintena de morts i deixà sense casa unes 50.000 persones. Més recents foren el tifó Fred (agost del 1994), que provocà més de 700 morts, a la província de Zhejiang (Xina), l’Àngela, també amb uns 700 morts, a les Filipines (novembre del 1995) i, al maig del 1996, un tornado a Bangladesh que provocà més de 600 morts. Seguiren el Herb, amb uns 400 morts a Taiwan (agost del 1996), el cicló del novembre del 1996 que deixà més d’un miler de morts a Andhra Pradesh i, amb una xifra similar, el que al juny del 1998 assolà l’estat de Gujarat, al qual seguí el 1999 un altre que afectà gran part de l’Índia Occidental, amb uns 9.000 morts. Al continent americà, després de l’huracà del 1994 que afectà el Carib i la costa de Florida, amb més de 800 morts, el Pauline, amb 400 morts, ho feu a la costa del Pacífic de Mèxic i el Georges, setembre del 1998, amb 600 morts, a la Hispaniola i al SE dels EUA. El més devastador en nombre de morts, però, ha estat el Mitch, octubre del 1998, que a Hondures en provocà més de 12.000 , al qual seguí el Jeanne, al desembre del 2004, que afectà sobretot Haití, les Bahames, la República Dominicana i Florida. Al final d’agost de 2005 destacà no tant pel nombre de morts (més d’un miler) com, sobretot, per la destrucció que provocà, el Katrina, que destruí una part considerable de Nova Orleans. Al maig de 2008 el cicló Nargis causà més de 22.000 víctimes mortals, segons estimacions oficials, i afectà més d’un milió de persones, especialment al delta de l’Irauadi (Myanmar).
Imatge satèl·lit dels huracans Ignacio, Jimena i Kilo
© NASA Earth Observatory / Jesse Allen / VIIRS - Suomi National Polar-orbiting Partnership
El 2015, l’Ignacio, el Jimena i el Kilo, tres huracans de categoria 4 en l’escala Saffir-Simpson, que arriba fins a un màxim de 5, coexistiren en el Pacífic central amb vents sostinguts que ultrapassaven els 200 km/h, un fenomen mai vist en aquesta àrea.