i i | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

i

substantiu femeníf
Escriptura i paleografia    Fonètica i fonologia
escriptura escr i fonètica, fonologia fon
Novena lletra de l’alfabet català, anomenada i.

La I llatina deriva de la iota grega occidental a través dels alfabets itàlics. Des de l’època clàssica la I és constituïda per un sol pal vertical. Té reforços estètics inferior i superior, que desapareixen, però, en les formes cursives. En aquestes formes apareix, per un costat, l’atac inicial, que prové sovint del nexe amb la lletra anterior; per l’altre, la cueta inferior cap a la dreta, que no és, però, constant. La forma allargada superior, simplement estètica de primer, esdevé amb el temps privativa de la inicial de paraula en les escriptures nacionals i precarolines. La I allargada per sota en forma de j apareix al segle XII i es propaga durant l’època gòtica, situada generalment al començament i al final de mot. Al segle XVI la j és reservada en llatí per al fonema y, i en les llengües romàniques per al so palatal fricatiu sonor. Les variants de la en les diverses escriptures només consisteixen en l’atac gruixut i en la forma més o menys ondulada descendent.

Valors fonemàtics de la grafia i

La lletra i és emprada com a grafia del fonema vocàlic /i/ o del consonàntic /y/. Ambdós ofereixen complementarietat distribucional: el primer compareix en posició nuclear o seminuclear de síl·laba tònica i àtona (ídol [ídul], cadira [kedire], boira [bóire], mai [mái], i el segon en posició marginal o consonàntica de síl·laba (iode [yóðe], teia [téye]). És dubtosa, ara com ara, la posició inicial de grup vocàlic quant a la interpretació nuclear o seminuclear, car la pronúncia autòctona clàssica afavoreix l’alternativa nuclear o hiàtica (ciència [siénsie], en quatre síl·labes), però en la pronúncia castellanitzant actual sembla tendir a la solució seminuclear o diftogonal, més evolucionada (ciència [sjénsje], en dues síl·labes). La realització vocàlica és, des del punt de vista articulatori, tancada i palatal. Acústicament, presenta un primer formant constitutiu entre 140 i 243 cicles per segon, i un segon formant entre els 1 903 i els 2 268 de freqüència mitjana. Com a consonant i com a vocal, és difús i agut.

Origen del fonema /i/ del català

El fonema /i/ del català actual té com a principal antecedent el fonema /i/ del llatí vulgar (llatí clàssic /i/) en posició tònica: fil < filu, estiu < aestivu; amb desplaçament d’accent: reina < regina; en posició inicial: hivern < hibernu, ciutat < civitate; i també en situació posttònica, generalment en mots d’evolució sàvia: llàgrima < lacrima. També en alguns mots savis o semisavis prové del fonema /i/ del llatí clàssic (que és /ẹ/ en llatí vulgar): bisbe < episcopu, llibre < libru; el mateix llatí vulgar /ẹ/ pot originar el català /i/ en alguns casos particulars, sobretot per influència d’una vocal palatal de transició: ciri < cereu, també dóna /i/ quan el segueix el grup constituït per nasal + velar + una altra consonant: cinta < cincta. El fonema llatí /e/ dóna en català /i/ quan és seguit d’una vocal palatal de transició, llatina o romànica: cadira < (cadeira) <cathedra, pit < (peit) < pectu; aquest mateix tancament pot ésser originat per la presència de /ī/ a la síl·laba següent en el mot original: vine < veni. La influència d’una consonant palatal, llatina o romànica, pot tancar fins a /i/ qualsevol vocal palatal més oberta, fins i tot /a/: millor < meliore, gitar < iactare; una situació d’hiat pot produir un tancament semblant: criat < creare. El mateix fenomen pot ésser provocat per la presència d’una vocal extrema dins la mateixa paraula: dimoni < llatí tardà daemoniu, igual < aequale. Cal afegir també els casos d’itacisme d’η grega originària: botiga < alguns casos aïllats, d’una consonant oclusiva llatina agrupada amb r: caire < quadru, flaira < flagrat, pairal < patrale; aquest fenomen, més estès en rossellonès: araire < aratrum, és regular en provençal.

Col·laboració: 
AMM
Llegir més...