Té la consciència, o el jo, com a punt de partença i punt focal. Per això, sol comportar una forta càrrega epistemològica (Kant), els postulats de la qual menen, invertits, a un plantejament metafísic (idealisme alemany posterior) quan passa de l’enunciat que “només si l’ésser és donat a la consciència és possible el coneixement” a l’asserció que “l’ésser és determinació de la consciència”. El terme “idealisme” començà d’ésser emprat a la darreria del s XVII per a designar tant les doctrines de Descartes i Locke, per exemple, que donaven un estatut subjectiu a les idees i instauraren, així, el dubte sobre l’existència objectiva del món, com la postura d’un Berkeley, que reduïa tota la realitat objectiva a idees, en el sentit de continguts subjectius de consciència. Kant criticà aquesta actitud, que hom anomena també idealisme subjectiu, i hi contraposà la seva teoria epistemològica, l'idealisme transcendental o “doctrina que considera els fenòmens com a simples representacions, no pas com a coses en si, i que fa de l’espai i el temps formes sensibles de la nostra intuïció”, no pas determinacions de la cosa en si; és a dir, la realitat del món és la de les nostres idees, formades no pas a partir de la realitat mateixa (noümen), sinó de la seva estructura perceptible (fenomen). La filosofia postkantiana, però, invertí el plantejament i concebé la idea no pas com un contingut de consciència correlatiu o una dada exterior real, sinó com aquella categoria suprema de la realitat en què aquesta mateixa culminava en la seva evolució. Així, per als anomenats idealisme objectiu (Fichte i el primer Schelling) i idealisme absolut (Hegel) el món exterior ja no té cap més existència que la de les idees que el jo (un jo que pot encloure també el Jo absolut) o la consciència (en el moviment de l’Esperit absolut) hi projecten. L’ambigüitat i l’evolució significativa del terme han fet que aquest hagi pogut ésser aplicat a construccions especulatives anteriors al temps del seu origen i d’estructura tan diversa com la doctrina platònica de les idees (idealisme platònic).
m
Filosofia