ilercavó
| ilercavona

ilergavó, ilercaó
f
m
Història

Individu d’un poble preromà, ibèric, que tenia com a nucli central el curs final de l’Ebre.

Hom suposa que el límit nord (amb els cossetans o cessetans) era la serra de Balaguer, mentre que pel sud s’estenien fins a la Plana de Castelló, i que la serra d’Almenara els separava dels edetans. Per la banda de l’interior els seus veïns més importants eren els ilergets. El nom es conservà en època romana incorporat a la ciutat més important del territori, puix que Tortosa fou anomenada Iulia Ilergavonia Dertosa. Fins a la fi del s III a C els texts grecollatins no són gaire clars, i alguns autors han suposat que abans d’aquesta data la zona dels ilercavons pertangué als ilergets, dels quals els ilercavons devien ésser com una branca o escissió. Hom coneix la cultura material dels ilercavons, des dels ss VI-V a C fins a la romanització, a través de diversos jaciments. Els més importants són els poblats del Castellet de Banyoles de Tivissa, la Moleta del Remei d’Alcanar i les necròpolis del Coll del Moro de Gandesa, de l’Oriola d’Amposta i d’Alcalà de Xivert.