Sobre una mística neoplatònica, revifada pel Renaixement, i amb una oberta simpatia per tot el que fos reduir la pràctica religiosa externa —litúrgia, sagraments, pregària oficial—, l’il·luminisme considerava la fe com a amor o experiència mística, interpretava l’Escriptura en funció d’aquesta i practicava una ètica llibertària, utòpica i pacifista, fruit d’una interpretació de la llibertat cristiana com a llibertat de l’abandó, al qual hom arriba per la contemplació o deixament (dexamiento), totalment oposat a qualsevol tipus de voluntarisme. Els desordres sexuals, atribuïts als il·luminats, però no provats, són l’erotització hel·lenista de l’àgape cristià i la libidinització de l’eros platònic. Generalment el moviment s’organitzà en grups, sense abandonar, però, l’estructura eclesiàstica catòlica, i la seva formació (entre el 1519 i el 1529) data de l’edicte de la inquisició de Toledo del 1525, on eren condemnats els seus principals dogmatitzadors (Pedro Ruiz de Alcaraz, Isabel de la Cruz i Gaspar de Bedoya) i compendiades i sistematitzades les principals doctrines il·luministes, juntament amb unes altres de netament erasmistes, luteranes i apocalíptiques. L’il·luminisme perdurà fins el 1559, data de la Censura de Melchor Cano als Comentarios de l’arquebisbe Carranza, acusat també d’il·luminista. Els principals centres del moviment, que es difongué principalment entre conversos, tant jueus com musulmans, foren Guadalajara, Toledo, Llerena i Sevilla, i, en un segon moment, Aragó i Nàpols. Una nova forma del corrent il·luminista ha estat el quietisme.
m
Cristianisme