Per bé que el mode d’acció concret de l’interferó no és conegut, hom sap que no actua directament sobre el virus, tal com s’esdevé en el cas dels anticossos, sinó que actua indirectament, modificant certes propietats de la cèl·lula que impedeixen la reproducció del virus al seu interior. Totes les cèl·lules dels vertebrats infectades per virus poden produir interferó, si bé d’altres agents sense cap relació amb els virus (com certs antígens i mitògens) poden també induir la síntesi d’interferons a les cèl·lules del sistema immunitari, per un mecanisme desconegut. De més a més, els interferons modulen les reaccions immunitàries, inhibeixen la formació d’anticossos i alenteixen el creixement de les cèl·lules tumorals, especialment dels sarcomes. In vitro, hom ha comprovat com l’interferó inhibeix el creixement cel·lular tant de cèl·lules normals com de tumorals. Hom distingeix dos grups d’efectes de l’interferó; els inhibitoris, com ara la inhibició de la multiplicació i del creixement cel·lulars, la de la síntesi d’anticossos i la de la multiplicació vírica —totes elles d’acció retardada—, i els efectes activadors com ara l’acció sinèrgica amb cèl·lules citotòxiques i l’augment del poder fagocitari dels macròfags, que són de cinètica ràpida. D’ençà del 1957, any de la seva descoberta, hom ha maldat per obtenir interferó en quantitats i puresa suficients per a utilitzar-lo en el tractament de diverses malalties, fins ara, però, amb èxit escàs.
m
Bioquímica