És molt corrent, especialment en química orgànica. Bàsicament hi ha dos tipus d’isomeria: l’estructural o plana i l’espacial o estereoisomeria. La isomeria estructural, caracteritzada pel fet que els composts difereixen en llur estructura, pot ésser de cadena, en la qual els isòmers es diferencien només per la forma diferent de la cadena (com és el cas del butà i l’isobutà, de fórmula C4H1 0), de posició, en què difereixen per la posició dels grups funcionals en la molècula (com l’1-butanol i el 2-butanol, C4H9OH), o funcional, en els quals la funció química no és la mateixa (com l’àcid propanoic i la propinolona, C3H6O2). Un cas particular de la isomeria de posició és la metameria. La isomeria espacial pot ésser geomètrica o òptica. La isomeria geomètrica o cis- trans- és pròpia dels composts olefínics i dels cicloalcans i es basa en la teoria del carboni tetraèdric (configuració cis- trans-). La isomeria òptica o enantiomeria es basa en l'activitat òptica de certs composts, segons la qual els isòmers òptics poden ésser dextrogirs o levogirs, i hom l’explica per la teoria del carboni asimètric. Els composts que presenten una mescla dels isòmers dextrogir i levogir són anomenats racèmics. Un tipus d’isomeria espacial és la diastereomeria. La propietat d’alguns composts que poden existir amb dues formes isòmeres, transformables l’una en l’altra, és anomenada tautomeria.
f
Química