isostàsia

f
Geologia

Isostàsia. Flotació de blocs de l’escorça, segons la teoria d’Airy (A) i la de Pratt (B)

© Fototeca.cat

Terme que designa la tendència cap a l’equilibri de flotació de l’escorça terrestre sobre el mantell plàstic i que fou introduït per Dutton el 1889.

Estudiada ja al segle XVIII per Bouguer (a l’àrea dels Andes i el Perú) i al segle XIX per Pratt i Airy indistintament (a la zona de l’Himàlaia), per tal d’explicar les anomalies de la gravetat i les desviacions anormals de la plomada observades a les proximitats dels massissos muntanyosos. Airy fou el primer que en donà, el 1855, una explicació física ( teoria isostàtica de les arrels muntanyoses ): l’escorça terrestre és formada per un conjunt de blocs, de volum desigual (quant als corticals) però de densitat similar, que floten (semblantment als icebergs a la mar) en un substrat fluid, bé que més dens, que hi ha en el mantell terrestre; els blocs més grossos i que emergeixen més sobre la superfície terrestre cal, doncs, que s’enfonsin també més en aquest substrat fluid; una cadena muntanyosa resta, així, compensada per una “arrel” que penetra profundament en la capa sobre la qual flota i el material de la qual desplaça.