i jansenisme | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

jansenisme

jansenismo (es), Jansenism (en)
substantiu masculím
Cristianisme
jansenismo (es), Jansenism (en)
història eclesiàstica hist ecl
Moviment doctrinal i religiós, difós als ss XVII-XVIII pels Països Baixos, França, Alemanya i Itàlia, que marcà perceptiblement l’espiritualitat catòlica coetània i posterior.

El nom deriva de Janseni (Cornelis Jansen), que en l'Augustinus exposà les idees que féu seves aquest moviment, dirigit primer per Abbé de Saint-Cyran, col·laborador de Janseni, i, en morir, per Antoine Arnauld. El nucli inicial comprenia el monestir de Port-Royal, i hi participaren activament homes com Pascal. Sobre la base de la teologia augustiniana, entesa segons Janseni, propugnava un rigorisme moral radical, i combaté durament el molinisme (i els jesuïtes, en general), adoptà una actitud gal·licana en la qüestió de la potestat episcopal, i la seva doctrina de la gràcia era bàsicament determinista. Innocenci X en condemnà (1653) cinc proposicions que afirmaven la impossibilitat per part de l’home d’obeir els manaments de Déu sense cap gràcia especial, la irresistibilitat de la gràcia i la creença que Crist només morí pels electes. Alexandre VII sentencià (1656) que aquestes doctrines eren efectivament a l'Augustinus, contràriament al que els jansenistes havien replicat en ésser condemnats. Perseguits a França, es refugiaren als Països Baixos, on es constituïren església cismàtica (1723). A França aquest moviment perdé empenta després del concordat de Napoleó (1801), i només sobrevisqué privadament i en l’esperit d’algunes institucions d’ordre espiritual.

El jansenisme als Països Catalans

Caldria situar els primers contactes amb els corrents jansenistes (en un sentit ampli) als Països Catalans en la persona de Manuel Martí, el degà d’Alacant, que en els seus anys de permanència a Roma establí amistat amb Enrico Noris, les obres del qual foren prohibides per la inquisició espanyola. Fou, tanmateix, Gregori Maians qui creà l’ambient necessari per tal que aquest moviment adquirís força. La lectura dels escriptors anomenats del Tiers Parti, el coneixement del belga Van Espen i de l’italià Muratori, així com dels humanistes hispànics del s XVI, li permeteren d’establir un esquema mental ben clar: interès per la Bíblia i els sants pares, moral rigorista, indiferència davant les devocions populars i antijesuïtisme. La importància intel·lectual de Maians i l’amplitud de la seva influència féu possible l’evolució religiosa de grans personalitats, i adquirí un especial valor l’elecció de bisbes valencians. El nomenament més important fou, sens subte, el de Josep Climent per a la seu de Barcelona, el qual creà al seu voltant un grup de personalitats: Francesc Armanyà, de primer bisbe de Lugo i després arquebisbe de Tarragona, Fèlix Amat, el qual arribà a ésser confessor de Carles IV, i els germans Torres i Amat, de tanta importància en els orígens de la Renaixença i en el foment dels estudis bíblics fins ben entrat el s XIX. En una mateixa línia evolucionaren els jansenistes valencians, especialment Joaquim Llorenç Villanueva, el qual sempre trobà el suport dels bisbes valencians i evolucionà, com Torres i Amat, cap a un cert liberalisme.

Col·laboració: 
JCab
Llegir més...