i jazz | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

jazz

anglès*
substantiu masculím
Concert de jazz per l’orquestra de Duke Ellington a Nova York (1962)
© Fototeca.cat
música mús
Varietat de música popular nord-americana.

Aparegué, al principi del segle XX, principalment a l’àrea de Nova Orleans, però es desenvolupà simultàniament en altres punts dels Estats Units (Missouri, Kansas, Chicago i Nova York, sobretot). Els orígens —i els del seu nom— són obscurs, i cal atribuir-los a la intervenció —en diverses proporcions— d’elements de folklore africà, música religiosa, música de ball de tavernes i bordells, música militar i elements clàssics europeus (sobretot pel que fa als instruments emprats) i, d’una manera directa, als seus antecedents, el minstrel show, el ragtime i, sobretot, el blues. Era interpretada principalment per negres, bé que als primers temps sovint ho era per blancs (alguns cops disfressats de negres). La instrumentació era variable, i la improvisació, molt freqüent. Cal situar aquesta etapa de formació i evolució instrumental entre el 1900 i el 1917, i té com a figures prominents Buddy Bolden (~ 1875-1931) i Scott Joplin (1868-1917).

Hom no adquireix consciència del jazz com a entitat independent fins els anys 1912-14, i no se’n popularitzà el nom fins a l’aparició de l’Original Dixieland Jazz Band de Nick La Rocca, que el 1917 enregistrà els primers discs. Aquests —juntament amb la ràdio— contribuïren poderosament al progrés del jazz i a la seva expansió pels EUA i aviat per Europa (a través de França, sobretot). Hotels i salons prescindiren de llurs orquestres tradicionals i llogaren bandes de jazz. Aquestes (jazz-band) havien anat evolucionant; el 1918 la Creole Jazz Band de Joe King Oliver, a Chicago, constava d’una corneta, un trombó, timbals, clarinet, contrabaix i piano. Aviat hom hi afegí una tuba —o un altre contrabaix—, una segona corneta (o bé trompetes), un saxòfon tenor i un o dos saxòfons contralts. Tot sovint hi havia també un banjo o una guitarra. En aquesta època de transició es destacaren especialment Fletcher Henderson (1898-1952), arranjador i enregistrador del gran èxit Sugar Foot Stomp, Paul Whiteman (1890-1967), creador de l’anomenat symphonic jazz i de mescles de jazz amb música clàssica que influïren Gershwin, i l’anomenat Joe King Oliver (1885-1938).

De Chicago sorgí, vers l’any 1925, principalment per influència de Louis Armstrong, l’anomenat hot-jazz, de ritme més pronunciat i melodies menys cantables. A la darreria del decenni dels anys vint Duke Ellington creà un nou estil, de ritme molt acurat i d’interpretació rigorosa, però no gaire ortodoxa, fortament individualista. L’expansió del jazz els anys vint culminà amb l’aparició del cinema sonor (precisament amb el film The Jazz Singer, 1927); aquesta generalització i la multiplicitat d’intèrprets feu que molts consideressin les noves formes gairebé com a espúries. Això no impedí l’èxit de jazzmen, com Count Basie, Bix Beiderbecke, Jimmy Dorsey, Tommy Dorsey, Lionel Hampton, Benny Goodman, Gene Krupa, Woody Herman, Glenn Miller, Ben Pollack, Chick Webb, Ben Nichols i molts altres. Una forma ballable, el swing, assolí un èxit fulminant. Gradualment les grans bandes desaparegueren i els conjunts es feren més reduïts.

El decenni dels quaranta hi hagué l’aparició de la tendència bop (en la qual es destacà Dizzy Gillespie, entre d’altres), les seves derivades cool (amb figures com Stan Getz, Charlie Parker i Miles Davis) i el progressive jazz (amb Thelonious Monk, Stan Kenton, Jerry Mulligan, Gil Evans i el cèlebre Modern Jazz Quartet, d’interpretacions acurades i subtils). John Lewis intentà de fondre aquesta tendència amb la música clàssica; Gunther Schuller l’ha seguit en l’intent d’una manera independent. A l’inici del decenni dels seixanta es destacaren els intents reformistes d’Ornette Coleman (nat el 1930), i posteriorment l’aparició del free-jazz, estretament vinculat als moviments reivindicatius negres dels EUA. Des de mitjan dècada dels setanta hom assisteix a la coexistència de diferents corrents que s’influeixen entre ells. Després d’un període marcat pel predomini del free-jazz, el bop ha conegut una revifalla i ha constituït la base per a desenvolupaments força variats, en els quals és sovint palesa l’empremta de T. Monk i J. Coltrane. D’entre els seguidors d’una línia bop més ortodoxa cal esmentar els saxofonistes D. Gordon, P.  Woods, el pianista R. Bryant, el guitarrista K. Burrell i el bateria A. Blakey, el grup del qual continua formant noves generacions de músics en aquest estil. Més agosarats són els trompetistes F. Hubbard i W. Shaw i els saxofonistes J. Henderson, J. McLean i S. Rollins. Darrerament, el trompeta W. Marsalis ha destacat per les seves interpretacions en un bop molt evolucionat.

Cal esmentar també un corrent especialment interessat en l’exploració de les arrels africanes del jazz, on destaquen E. Jones (bateria) i el pianista R. Weston i, en part, Mc Coy Tyner. En l’àmbit del free-jazz s’han consolidat els seus pioners més destacats, com C. Taylor, P. Bley, O. Coleman, el poliinstrumentista S. Rivers, l’orquestra de Sun Ra, el trompeta L. Bowie i, més recentment, el nucli de músics sorgit entorn de l’Association for the Advancement of Creative Musicians (AACM), de Chicago, que han fet noves aportacions a aquest llenguatge (R.M. Abrams, A. Braxton, L. Jenkins, l’Art Ensemble of Chicago, etc.).

Els anys vuitanta han destacat en l’avantguarda del jazz el pianista A. Davis i el flautista J. Newton i, en una fórmula de transició entre el bop i el free, el quartet de G. Adams i D. Pullen. A la primeria dels setanta aparegué el jazz-rock que, dins el gènere jazzístic, és la variant que ha assolit una major difusió comercial. Després d’una primera etapa caracteritzada per la gran influència de M. Davis, que en fou l’iniciador, els anys vuitanta sorgiren nous intèrprets, com J.B. Ulmer i R.S. Jackson, que palesen nous conceptes. D’entre els cantants, han continuat la seva trajectòria intèrprets d’estils i generacions diverses, com S. Vaughan, M. Allison, R. Charles, Carmen Mc Rae, i n’han apareguts d’altres, com Bobby Mc Ferrin, J. Hendricks, K. Krog, etc., que han aportat nous elements al jazz vocal. La música de jazz ha influït notablement en la música occidental del segle XX: alguns compositors, com Debussy (a Children's Corner), Milhaud (La création du monde), E. Křenek (Jonny spielt auf), Kurt Weill, Stravinskij, etc. El jazz ha penetrat per tot el món, i els enregistraments de discs dediquen una part important de llur producció a aquest gènere.

Als Països Catalans el jazz fou introduït d’una manera definitiva pel Hot Club de Barcelona (~1936), bé que ja era ben conegut per actuacions d’artistes estrangers. Des del 1966 hom celebra anualment un Festival Internacional de Jazz a Barcelona, hom ha celebrat importants Festivals Internacionals al Vendrell (1975), Cardedeu, Sitges (1976 i 1977), Figueres (1980), Terrassa (anualment des del 1982), etc., i el jazz ha arribat a llocs com Lleida, Reus, Palma o València, on rarament s’havia escoltat. Existeixen, a més, locals com La Cova del Drac i Zeleste a Barcelona, la Jazz Cava de Terrassa i alguns altres que ofereixen actuacions gairebé diàries. Pel que fa als intèrprets cal destacar Tete Montoliu (piano), l’únic jazzman català reconegut internacionalment. A part alguns altres bons músics professionals, s’ha incrementat notablement arreu dels Països Catalans el nombre de conjunts com el Modern Jazz Sextet, de Terrassa, La Locomotora Negra, de Barcelona, etc. Des del final dels anys vuitanta, en l’ampli ventall de gèneres i estils musicals que abasta la paraula jazz es venen definint, a grans trets, dues tendències. Per una banda, la tendència a la dispersió, és a dir, a allunyar-se de les arrels negres americanes, per apropar-se a d’altres d’avantguarda: el rock, la música antillana, africana, el flamenc, etc. És el que s’ha anomenat fusion music. D’altra banda, la tendència contrària, és a dir, la que pretén recuperar els estils entroncats amb la tradició musical negra americana. La primera tendència, que no és més que la continuació d’un ampli moviment iniciat els anys setanta, ha tingut en Miles Davis (mort l’any 1991) un dels seus principals impulsors. En les diverses facetes que constitueixen aquesta tendència, cal fer esment, en la variant jazz-rock, de Chick Corea (teclats), Pat Metheny (guitarra), Grover Washigton Jr (saxo), i els grups Spyro Gyra i Steps Ahead; en la variant inspirada en la música europea destaca el belga Wim Mertens (compositor i pianista) i en la variant que s’acosta a la música antillana, Tito Puente (percussió). Dintre de la segona tendència també hi ha diverses variants. A Nova Orleans han sorgit músics i orquestres que han recuperat, amb més o menys encert, l’estil original d’aquella ciutat, barrejat, en alguns casos, amb elements musicals actuals. Entre els conjunts apareguts aquests darrers anys destaca la Dirty Dozen Brass Band, i com a solistes cal esmentar Wendell Brunious (trompeta) i Michael White (clarinet). L’anomenat estil swing, característic dels anys trenta, quaranta i cinquanta, ha estat recuperat per músics joves, blancs en la seva gran majoria, com Scott Hamilton (saxo tenor), Ken Peplowski (saxo tenor), Warren Vaché (corneta), Dan Barrett (trombó), Howard Alden (guitarra), etc. El bebop més arrelat en la tradició, com també alguns dels més grans jazzmen de la història (Louis Armstrong, Coleman Hawkins, Lester Young, Ben Webster), han estat en el punt de mira de molts dels músics negres joves com Wynton Marsalis (trompeta), Roy Hargrove (trompeta), Branford Marsalis (saxo tenor i soprano), Jesse Davis (saxo alt), Peter Washington (baix), etc. En l’àmbit dels Països Catalans, l’activitat jazzística ha mantingut un to creixent. Al costat dels Festivals Internacionals de Barcelona, Terrassa i Andorra, l’any 1990 s’ha creat el Festival de Jazz de la Costa Brava (Calella de Palafrugell), que s’ha especialitzat en el jazz clàssic. A Barcelona han aparegut noves caves de jazz com La Boite Mas i Mas, la nova Cova del Drac, el ressuscitat Jamboree i el Jazz Sí (local creat pel Taller de Músics). Pel que fa a les individualitats sorgides en aquesta darrera època, cal destacar la figura d’Oriol Bordas (vibràfon, saxo i arranjador), que dirigeix l’orquestra París Barcelona Swing Connection, integrada per músics catalans i francesos. Al final de la dècada de 1990, l’escena de jazz catalana visqué una època de creativitat notable amb epicentre a la ciutat de Barcelona, on se celebraven setmanalment jam-sessions amb una afluència de públic destacada. La ciutat serví d’aprenentatge a músics que assoliren renom internacional, com ara Brad Melhdau. Sorgiren segells discogràfics de prestigi que publiquen treballs de nous creadors locals que reben crítiques elogioses més enllà de l’àmbit dels Països Catalans. En destaquen els segells Satchmo, Fresh Sound New Talent i New Mood Jazz. Entre els jazzistes d’una nova generació que suscita grans expectatives cal esmentar Jorge Rossy, Llibert Fortuny i Raynald Colom.

Col·laboració: 
RoA / RGV
Llegir més...