i judeocatalà | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

judeocatalà

substantiu masculím
Lingüística i sociolingüística
lingüística ling
Antic dialecte del català propi dels jueus catalans.

Cal distingir-hi el que corresponia a la llengua parlada i el literari de les traduccions calcades de l’hebreu. Després del 1492 es perd tot rastre del català parlat i escrit pels jueus catalans, i els escassos documents i notícies anteriors no permeten d’establir-ne cap tipologia segura, si no és l’abundor de mots i d’expressions hebreus. Sembla que a la Catalunya Vella es caracteritzava també per un cert deix d’arcaismes. A Mallorca, i potser al País Valencià, fins a la fi del s XV es mantingué vigent, entre els jueus, al costat del català, l’àrab vulgar, amb probables interferències. Les característiques sintàctiques, morfològiques i lèxiques del català resultant de traduccions calcades de l’hebreu fetes per jueus i conversos catalans (dos siddurim, un saltiri, llibres d’astrologia, etc) són les mateixes que es troben a tot el domini dels parlars romànics.

Llegir més...