keynesianisme

m
Economia

Nom atorgat al corrent fonamentat en les idees de J.M. Keynes sobre control del nivell d’activitat econòmica, contingudes a The General Theory on Employment, Interest and Money (1936).

L’impacte d’aquesta obra fou molt acusat als ambients acadèmics anglès i nord-americà després de la Segona Guerra Mundial. Entre els primers keynesians es destaquen A.H.Hansen, Paul Samuelson i James Tobin als EUA i J.Robinson, sir Roy Harrod i N.Kaldor a Anglaterra. El keynesianisme, tanmateix, ha caricaturat el pensament del seu inspirador en concentrar-se en la defensa de la política fiscal com l’instrument més vàlid de la política econòmica, per oposició a la política monetària defensada per quantitativistes i neoquantitativistes. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, però, l’acceptació dels pressupòsits i les solucions keynesians fou quasi general entre els economistes, fins al moment que, per raó de l’obra de Milton Friedman i de l’escola de Chicago, cap a la meitat dels anys cinquanta, fou represa la defensa dels pressupòsits monetaristes. El debat semblà guanyat pels keynesians amb els bons resultats aconseguits per ells com a assessors i membres de l’equip dels presidents Kennedy i Johnson, a l’inici dels anys seixanta, i la posada en pràctica de l’anomenada nova economia; però a partir del 1966 començà a fracassar l’ús de la política fiscal com a correctora de la situació inflacionista nord-americana creada per la guerra del Vietnam, mentre a Anglaterra la política econòmica keynesiana es desacreditava també amb els fracassos en l’aprofitament de la devaluació del 1967. Ultra l’aspecte anterior, referent a política econòmica, cal destacar l’aportació renovadora del keynesianisme quant a teoria ecònomica, sobretot pel que fa a la demanda de diner (punt en què les diferències amb l’escola quantitativa foren més àmplies), als mecanismes de transmissió de la política monetària i a la teoria de l’interès. Actualment, quan la majoria dels llibres de text de macroeconomia als països capitalistes són keynesians, les aportacions teòriques en aquests camps semblen haver estat també àmpliament assimilades, àdhuc per part dels monetaristes, les diferències més notables entre els quals i l’escola keynesiana es refereixen a la definició i al funcionament del mercat del treball i a l’explicació de la fixació dels salaris. El keynesianisme, d’altra banda, s’ha anat separant progressivament de les idees inicials de Keynes, i ha posat en relleu els aspectes pràctics o de política econòmica de la seva obra i oblidat els fonaments i les aportacions teòriques del fundador de l’escola, la qual cosa ha estat objecte de tota una discussió teòrica, els darrers anys, a partir de la qual han pogut ésser talment clarificades i superades les diferències entre monetaristes i fiscalistes, que hom ja no pot avui identificar aquests darrers amb els seguidors de les idees de Keynes. Les conseqüències de l’aplicació d’aquest nou keynesianisme, consistent a donar suport a la demanda i al control del nivell d’activitat a través de les polítiques monetàries, fiscal i pressupostària, han dut a una hipertròfia de l’estat la qual, segons els crítics liberals, és una de les causes principals de la crisi actual, especialment per la importància del dèficit públic. Segons aquests crítics, és el deute el qui impedeix que el sector privat utilitzi els recursos d’una manera més eficaç. Enfront dels plantejaments keynesians, els liberals preconitzen un retorn a la concepció clàssica de l’actuació bàsicament subsidiària de l’estat, una primacia de la política monetària i el retorn a l’equilibri pressupostari. Un d’aquests aspectes és l’anomenada economia de l’oferta.