L’inventari del lèxic català s’inicià a l’edat mitjana, amb els glossaris de mots llatins. Deixant de banda els rimaris, el primer diccionari lexicogràfic és el Liber elegantiarum, de Joan Esteve (1489), i també tenen la finalitat d’ensenyar el llatí quasi totes les obres lexicals publicades fins al s. XIX. Es destaquen per llur interès lexicogràfic les adaptacions del diccionari de Nebrija (a partir de la de Gabriel Busa, 1507) i el Vocabulario del humanista, de Llorenç Palmireno (1569), castellà, però que conté força mots catalans, així com el Thesaurus puerilis (1575), d’Onofre Pau, que se n'aprofità, i, ja al s. XVII, el Dictionarium de Pere Torre (1653) i el Gazophylacium catalano-latinum, de Joan Lacavalleria (1695). Del s. XVIII només té un cert interès l’obra de M.J. Sanelo, que romangué inèdita fins fa pocs anys. Un progrés seriós fou el Diccionario catalán-castellano-latino d’Esteve, Bellvitges i Joglar (1803-05), ja amb el projecte d’ensenyar el castellà, objectiu que inspirà també els assaigs de Josep Escrig (1851) i de J.J. Amengual (1858-78).
El punt de partença de la moderna lexicografia catalana és el Diccionari català-castellà de Pere Labèrnia (1839), però la recollida del lèxic antic i modern, dialectal i literari, es deu, en primer lloc, a l’impuls de Marià Aguiló i Fuster, autor d’un diccionari imprescindible per a l’estudi de la llengua antiga, publicat pòstumament. Una de les majors realitzacions en el camp de la lexicografia romànica ha estat el Diccionari català-valencià-balear, iniciat per A.M. Alcover i dut a terme per Francesc de B.Moll. L’inventari lexical que preparà L.Faraudo de Saint Germain no ha vist la llum, i el recollit per Balari i Jovany s’estroncà a la lletra G. El lèxic normatiu és obra de Pompeu Fabra, que, després de nombrosos anys d’activitats a les oficines lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, publicà el Diccionari general de la llengua catalana. Han estat editats la Gran Enciclopèdia Catalana i el Diccionari de la llengua catalana d’Enciclopèdia Catalana, i és en curs de publicació dues obres d’interès lexicogràfic: el Glossarium mediae latinitatis Cataloniae, obra dirigida per Joan Bastardas. En el camp també de l'etimologia sobresurt també el el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines. La lexicografia catalana, iniciada en un moment de decadència, no pogué rivalitzar amb les realitzacions d’altres llengües romàniques, però a partir del s. XX arribà a igualar-les i fins a superar-les en molts aspectes.
La tasca lexicogràfica incorpora des de la darrera dècada del segle XX com més va més la informàtica, la digitalització i internet, eines que faciliten la confecció de diccionaris amb nous criteris i noves possibilitats de consulta. Una de les primers temptatives en llengua catalana fou l'Hiperdiccionari català-castellà-anglès en disc compacte (1993) d’Enciclopèdia Catalana, que aplegava diversos diccionaris i permetia un ampli ventall de consultes per camps i documents. També cal destacar el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, que l’Institut d’Estudis Catalans presentà l’any 1998. Es tracta de l’eina de partida del Diccionari del català contemporani, projecte dirigit per Joaquim Rafel ien curs d'elaboració, del qual el Corpus és la primera part de les tasques d’elaboració, iniciada l’any 1985 a partir del buidatge de 3 400 texts literaris. L’Institut publicà també els tres volums del primer Diccionari de freqüències (1996-98) del català, dirigit per Joaquim Rafel i basat en el mateix Corpus. Una altra tendència remarcable en la lexicografia catalana ha estat l’especialització, ja que ha aparegut un gran nombre de diccionaris, vocabularis o lèxics terminològics o sobre temàtiques específiques; en aquest àmbit cal destacar la tasca realitzada pel TERMCAT, amb un seguit d’obres que cobreixen diverses àrees de la ciència, la tècnica, àmbits professionals, etc. En l’àmbit dels diccionaris bilingües cal esmentar la tasca d’Enciclopèdia Catalana, que ha vinculat el lèxic català amb un gran nombre de llengües, com l’hongarès, el danès, el suec, el japonès i el xinès, entre d’altres. L’Institut d’Estudis Catalans publicà el nou diccionari normatiu, el Diccionari de la llengua catalana (1995), actualització del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra que combina els materials constituïts a l’IEC en l’època de Fabra i les aportacions lexicogràfiques dels anys trenta ençà. Es publicaren també els vuit volums de l'Onomasticon Cataloniae (1989-97) de Joan Coromines, ampli recull d’onomàstica que enregistra i explica etimològicament els noms de persona i de lloc, antics i moderns, emprats al domini lingüístic català.