El color és marró fosc i mat, bé que a vegades pot ésser negre i brillant. És tou i suau. La seva densitat oscil·la entre 1,12 i 1,14 i la seva estructura quasi sempre és vegetal, bé que a vegades, en algunes varietats, sembla homogeni, terrós, fullós o esquistós. És utilitzat essencialment com a combustible (carbó). L’inferior poder calorífic del lignit respecte a l’hulla, a causa d’un menor contingut en carbó i un excessiu percentatge de substàncies volàtils, repercuteix en una elevació del cost del transport amb referència al preu, per la qual cosa és convenient d’utilitzar-lo a poca distància del lloc d’extracció. La poca profunditat permet l’extracció a cel obert, amb utilització de mitjans mecànics, que afavoreixen una productivitat elevada. També la urgència del problema dels combustibles ha portat a desenvolupaments extensius del lignit. Quant a les reserves mundials, són difícils d’avaluar, per atribucions imprecises de certes classes de carbó. La producció mundial el 1997 era de 930 milions de t, bona part de les quals (177 milions de t) s’obtenen a Alemanya. Malgrat la recessió econòmica als països de l’Europa de l’Est, la producció és important, com també a Rússia (88 milions de t [1997]). Són explotats els jaciments de Tula, al S de Moscou, i els dels Urals. Les reserves més grans de l’Estat espanyol, avaluades en 780 milions de tones, són localitzades a la província de Terol. Als Països Catalans, el lignit de les conques de Berga, Fígols i la Nou, a l’alt Llobregat, té bones característiques. Alguns jaciments de les Illes Balears proporcionen combustible per al consum local i per a la producció termoelèctrica a la central d’Alcúdia. Hi ha també mines en explotació a Mequinensa i termes veïns.
m
Mineralogia i petrografia
lignit
© Fototeca.cat
Carbó mineral, el més pobre en carboni (del 55 al 75%) i quasi sempre d’origen terciari.