Segons Plini el Vell, molt antigament hom escrivia damunt fulles de palma, metalls, teles i pells i a la part interior de l’escorça d’arbres. Hom usà, més tard, rajoles d’argila (Assíria, Babilònia, Cnossos) i papir (Egipte, Grècia i Roma), amb el qual hom feia llibres generalment anapistogràfics (escrits per una sola cara); els fulls eren enganxats pels costats i formaven tires d’extensió variable que hom enrotllava. Als primers segles del cristianisme es generalitzà a Grècia i a Roma l’ús del pergamí, que, emprat al principi en forma de rotlle, com el papir, més tard es començà a usar per totes dues cares; els fulls eren plegats i formaven quaderns, que hom cosia i protegia amb tapes de fusta. Així, el llibre adquirí la seva forma actual, que recordava la dels còdex, formats per dues o més tauletes o plaques, on eren escrits documents, notes, cartes, etc.; d’aquí ve que el mot còdex acabés essent sinònim de llibre.
Evolució del llibre
A l’antiguitat, els escrivents eren esclaus; posteriorment, amb l’aparició del monaquisme cristià, la còpia del llibre religiós fou una de les activitats dels monjos. Al segle I aC hom havia organitzat a Roma el comerç del llibre i l’activitat editorial: el primer editor fou Tit Pomponi Àtic, amic de Ciceró. Les llibreries (tabernae librariae), regides per llibreters (bibliopolae), arribaren a ésser nombroses i molt actives a Roma. L’organització gairebé desaparegué amb la caiguda de Roma i la fragmentació de l’imperi Romà; a partir d’aleshores, reclosa la cultura dins l’Església, el scriptorium eclesiàstic fou pràcticament l’únic centre productor de llibres.
La situació es mantingué a Europa fins a l’estabilització de la nova societat i la culturalització de la noblesa feudal i de l’estament ciutadà: la feina de copista, fins aleshores ocupació de monjos i clergues, s’estengué i esdevingué professió. L’augment de lectors i la lentitud a escriure els llibres fou la causa que les universitats n'organitzessin la còpia, servint-se dels stationarii, que tenien en llur poder els exemplaria de les obres de text; fora de les universitats hi havia tallers de còpia amb escrivents assalariats, que escrivien al dictat: n'hi havia a París al segle XIII, i als Països Baixos, a la regió del Rin i a Itàlia als segles XIV-XV. Hi ha un document flamenc del 1437 amb un encàrrec de còpia de 200 exemplars dels set salms penitencials, 200 dels Disticha Catonis i 400 d’un llibre d’oracions. L’humanista Vespasiano da Bisticci tingué 45 copistes al seu servei, i en 22 mesos lliurà 200 manuscrits a Cosme de Mèdici. L’ús del paper, que prengué un gran increment a la segona meitat del segle XIII, facilità la difusió del llibre. Calia, però, trobar un mitjà de còpia més ràpid que el manual, i es feren assaigs de còpia mecànica.
Els llibres xilogràfics (segle XV) usaren la tècnica del gravat en fusta, practicada a la Xina al segle VIII i a Europa des de la segona meitat del segle XIV. Entre el 1442 i el 1446, Procopi Waldfoghel, de Praga, inicià alguns ciutadans en l’escriptura artificial, però sembla que no assolí resultats positius. Trobà la solució definitiva Gutenberg, amb la invenció del tipus mòbil, obtingut amb matrius metàl·liques, i amb l’ús de la tinta grassa i la premsa. El tipus mòbil havia estat ja inventat a la Xina, al segle XI, i a Corea hom havia usat tipus metàl·lics des de la primera meitat del segle XIII. Sembla, però, que aquests invents no tingueren cap influència en el descobriment de la tipografia a Europa. Els llibres impresos al segle XV —incunables— i al començament del segle XVI s’assemblen molt als manuscrits.
Al segle XV, la impremta resolgué problemes com el tiratge en diverses tintes, la composició de gravats, vinyetes i caplletres en el text, la composició tipogràfica de la música i la impressió de la foliació, dels reclams i de les signatures. Molts llibres d’aquesta època porten registre al final, que serveix per a comprovar si el llibre és complet. Al començament del segle XVI aparegué la portada dels llibres, i en el transcurs d’aquest segle, en la major part dels països de cultura llatina, el tipus gòtic fou substituït pel romà o rodó i per l’itàlic o cursiu. El llibre adquirí des d’aleshores una gran uniformitat, i els seus caràcters externs han perdurat fins avui. Els seus canvis han estat gairebé sempre estilístics, adaptats als gusts de les diverses èpoques. Des de la segona meitat del segle XVI el gravat calcogràfic fou preferit al xilogràfic en la il·lustració del llibre, i es generalitzaren els formats en dotzè i en vint-i-quatrè, petits i allargats.
Al segle XVII es propagà el format en divuitè, petit però més ample que el seu corresponent en setzè. Al segle XVIII hi hagué una expansió de les arts gràfiques, important a Anglaterra, a la península Ibèrica, a França i a Itàlia. El bavarès Aloysius Senefelder inventà (1796) la litografia, sistema molt emprat en la il·lustració del segle XIX; Louis Robert inventà (1799) la màquina de fer paper, que ha permès de fabricar-lo en quantitats industrials; F.Koenig presentà a Anglaterra (1811) el seu primer model de premsa mecànica. El perfeccionament d’aquestes màquines ha permès d’assolir les grans tirades actuals.
Diverses etapes de la fabricació d’un llibre
© Fototeca.cat
A mitjan s. XIX hom inventà els gravats fotomecànics, amb la qual cosa augmentà el valor científic i informatiu de la il·lustració. El 1884 fou inventada la monotip, i el 1887, la linotip, que permeteren la composició mecànica del text. Posteriorment, les tècniques tipogràfiques derivades de l’invent de Gutenberg tendiren a ésser substituïdes per tècniques fotogràfiques, com la fotocomposició, i actualment per les digitals.
El llibre català començà de fet amb la reconquesta franca, quan la personalitat política de Catalunya començà a definir-se amb la restauració i la creació de seus episcopals i monestirs: a les seus d’Urgell, Elna, Vic, Girona i Barcelona i als monestirs de Cuixà, Ripoll, Sant Cugat del Vallès i altres floriren escriptoris, de l’activitat dels quals encara es conserven valuosos còdexs. El més antic datat, d’origen català, és el manuscrit compilat pel jutge barceloní Hombò, que conté el Forum iudicum, de l’any 1011 (Biblioteca d’El Escorial). Els segles X i XI foren d’intensa activitat als escriptoris de Cuixà, Vic i Ripoll, i arreu dels antics comtats catalans florí una escola de miniatura, que culminà en les bíblies de Ripoll (Biblioteca Vaticana) i de Sant Pere de Rodes (Bibliothèque Nationale, de París). El llibre manuscrit evolucionà, als Països Catalans, d’acord amb les tendències dominants a l’Europa occidental, especialment a França i a Itàlia, tant en allò concernent la lletra com en allò concernent la miniatura. El monument més original de la miniatura catalana a l’època de la plenitud del romànic és el Liber feudorum maior, compilat entre els anys 1192 i 1196. Durant l’època gòtica hi hagué importants tallers de miniatura al Principat, a Mallorca i al País Valencià.
En introduir-se la tipografia a Barcelona i València, vers 1473-74, el llibre imprès imita servilment el llibre manuscrit. Les escriptures emprades pels primers impressors foren la romana o rodona, que no és altra cosa que la versió tipogràfica de la lletra humanística, i la gòtica, que predominà. Les orles i els gravats de vegades tenen caràcter popular i altres vegades revelen influències italianes i flamenques, que són perceptibles en llibres impresos a Barcelona i a València per Pere Posa, Nicolau Spindeler i Joan Rosenbach. A les relligadures predominen els cuirs gofrats amb ferros gòtics i mudèjars, en les quals apareix de vegades algun petit element daurat. L’ús de l’or augmentà considerablement en el transcurs del segle XVI en les relligadures renaixentistes i barroques. En la primera meitat d’aquest segle el llibre adoptà la fesomia que encara conserva actualment, amb la constitució de la portada i la desaparició del tipus gòtic, que cedí el seu lloc al romà i a l’itàlic.
La influència del llibreter-editor, molt forta al segle XV, s’intensificà encara més als segles següents, imposà els seus gusts als tipògrafs i contribuí a la uniformació de l’aspecte del llibre. A Catalunya els conversos tingueren una important participació en el comerç del llibre. L’edició del llibre castellà s’intensificà considerablement des del començ del segle XVI als Països Catalans, coincidint amb la decadència del llibre en llengua catalana, durant l’època dels Àustria i en el primer segle dels Borbó. Considerada des d’un punt de vista comercial, l’activitat llibretera i editorial fou important a Barcelona i a València durant aquests segles, i féu una competència al llibre imprès a Castella, que la cort i els governs tractaren de contrarestar amb mesures legals i repressives.
Quant a presentació, el llibre fabricat als Països Catalans no es diferencià del de Castella: són característiques de la primera meitat del segle XVI les portades arquitectòniques renaixentistes de Carles Amorós i Pere Montpesat a Barcelona, i de Joan Jofre, Jordi Costilla i Francisco Díaz Romano a València. Al segle XVII apareixen les portades barroques gravades en metall. La revifalla de les arts gràfiques de la segona meitat del segle XVIII fou considerable a València, on hi hagué figures de la talla dels Bordassar i els Montfort, dels gravadors Manuel Montfort i Vicent López, que treballà fins molt entrat el segle XIX, i el relligador Vicent Beneito i Ríos, que a la fi del segle inventà la pasta valenciana. Al segle XIX les indústries del llibre, especialment les del Principat, se situaren en primer lloc a l’Estat espanyol. A València treballaren activament a la primera meitat del segle les cases de Mariano Cabrerizo, Josep Ferrer d’Orga i Ildefons Mompié. Joan Oliveres, després d’haver treballat a València, s’establí a Barcelona. El Romanticisme marcà una forta empremta en el llibre, per la varietat de vinyetes i d’alfabets ornamentals i la fantasia de les portades que hom troba en les impremtes de l’època, àdhuc en les d’esperit eclèctic, com la de Bergnes de las Casas, a Barcelona. Són obra molt representativa d’aquesta època els volums de Recuerdos y bellezas de España dedicats al Principat de Catalunya i Mallorca, redactats per Pau Piferrer i il·lustrats amb litografies de F.X.Parcerissa, editats per J.Verdaguer el 1839. Al llarg del segle treballaren com a il·lustradors Manuel Moliné, Tomàs Padró, Eusebi Planas, Ramon Puiggarí, Josep Lluís Pellicer, Jaume Pahissa, etc.
El llibre a Catalunya tornà a presentar-se amb originalitat en sobrevenir el moviment modernista, que donà notables tècnics i artistes del llibre, com Eudald Canibell, Josep Triadó i Joaquim Figuerola, i grans il·lustradors, com Apel·les Mestres, Alexandre de Riquer i Josep Segrelles. Un nom molt representatiu de les arts gràfiques d’aquest moment fou el de Joan Oliva i Milà (1858-1912),
Les parts d’un llibre
© Fototeca.cat
fundador de la casa Oliva de Vilanova, més tard traslladada a Barcelona i continuada pels seus fills Víctor i Demetri. La relligadura seguí els corrents de l’època durant el segle XIX. A la segona meitat del segle tenen especial interès les relligadures recobertes de teles pintades, en les quals sobresortí la casa Domènech, fundada el 1840. Com a conseqüència de la Renaixença, el català recobra el lloc que li pertanyia en la llengua escrita. Durant una gran part del segle la bibliografia en llengua catalana fou escassa i només literària i, en gran part, poètica. Posteriorment aparegueren revistes, com La Renaixença, L’Avenç, La Veu de Montserrat, La Veu de Catalunya, Ilustració Catalana, Joventut, etc., que publicaren biblioteques o col·leccions de llibres complementàries. Bé que de caràcter erudit, cal assenyalar, en el darrer quart del segle, l’edició de la Biblioteca Catalana, de texts antics, per Marià Aguiló, activitat que fou continuada, dins el segle XX, per Ramon Miquel i Planas i de manera molt especial per l’Editorial Barcino. Aquest moviment penetrà també a les acadèmies, i tingué la seva culminació amb la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans, el catàleg de les publicacions del qual és considerable i de caràcter enciclopèdic. Després de la paràlisi imposada a la fi de la guerra (1936-39) l’activitat editorial prengué una gran embranzida vers l’any 1960 arreu dels Països Catalans.
La revolució tècnica iniciada després de la Segona Guerra Mundial tingué també ressò en les arts gràfiques catalanes, com també en tingueren els corrents de l’art contemporani, en particular a la bibliofília.
Entre els principals il·lustradors ja desapareguts cal esmentar Feliu Elias (Apa), Xavier Nogués, Josep Obiols, Enric Cristòfor Ricart, Ricard de Capmany, etc. Entre els vivents són molts els artistes que han il·lustrat llibres, entre els quals hi ha les figures més universals que Catalunya ha donat a l’art contemporani. La relligadura artística ha estat practicada als tallers de la casa Miquel-Rius, inspirada per Ramon Miquel i Planas, i la d’Hermenegild Miralles. Actualment ho és en el d’Emili Brugalla, que ha esdevingut un nom internacional en l’art de la relligadura artística.