Ataca l’existència d’aranzels, les restriccions quantitatives i d’altres mitjans que limitin la circulació de productes entre països, malgrat la que justifica l’existència de control i imposicions amb objectius fiscals o sanitaris. Al segle XVII fou usat per a indicar la lliure entrada als gremis i companyies de comerç i més tard com el dret de mercadejar a l’estranger al marge de les companyies. El lliurecanvisme prengué cos durant el segle XVIII per mitjà de la fisiocràcia (laissez faire, laissez passer, le monde va par lui-même) i d’Adam Smith, que establiren que la divisió internacional del treball porta a una especialització més elevada i, per tant, a una assignació més racional dels recursos i a un nivell de vida més alt. A. Hamilton parlà (1791) de la protecció de les “indústries joves”, cosa que donà pas al proteccionisme. El lliurecanvisme fou una constant de la teoria ortodoxa fins a Keynes, que valorà més l’ocupació plena. Els mètodes per a promoure un comerç més lliure són la reducció unilateral de les barreres comercials, com la de la Gran Bretanya del segon quart del segle XIX o l’actual que han obtingut els països endarrerits per a llurs productes industrials exportats, els tractats comercials bilaterals o d’un grup de països i la negociació multilateral, com les del GATT des del 1947.
Al País Valencià, on predominà aquesta ideologia, el primer lliurecanvista coherent fou Gregori Maians, línia que continuà fins a un cert punt M. Sisternes. Els importadors francesos de seda l’accentuaren contra el vell proteccionisme dels gremis seders i el nou de Jeroni Merelo. La generalització del lliurecanvisme era feta, a mitjan segle XIX, malgrat resistències fortes a Alcoi (¡Guerra a muerte al librecambismo!, 1887), a la zona arrossera (1887) i en algunes indústries locals (Discursos parlamentarios de M. Iranzo, 1906). D’altra banda, malgrat aquest predomini del lliurecanvisme, quan l’aranzel del 1869 havia de complir la seva primera rebaixa (1875) les grans entitats valencianes s’hi oposaren.
Al Principat, i a desgrat del proteccionisme predominant, un grup d’economistes professionals es convertiren al lliurecanvisme i es traslladaren a Madrid: Lluís M. Pastor, ministre de finances el 1854, i Laureà Figuerola, que ocupà el mateix càrrec el 1869, foren les figures principals i esdevingueren els contradictors de Joan Güell i Ferrer. Juntament amb altres catalans, com Joaquim M. Sanromà o els germans Bona, foren impulsors decisius del lliurecanvisme madrileny d’arrel francesa, i sovint més moderat, que entrà en decadència a la fi del segle. Els valencians Manuel de Torres, Ignasi Villalonga, Joan Janini i Valero (autor d’unes Consideraciones sobre la libertad de comercio, 1881) i Josep Bellver continuaren aquesta línia amb el reusenc Romà Perpinyà i l’alacantí Germà Bernàcer.
La recent industrialització exportadora i les limitacions de la CEE per a l’exportació de cítrics han fet continuar, amb canvis, aquesta línia, de la mà de Vicent Ventura i de “Valencia Fruits”. Al Principat, economistes professionalitzats, com Joan Sardà i Fabià Estapé, han estat partidaris d’un lliurecanvisme moderat, que posteriors canvis en la indústria han confirmat.