Inscrit en el corrent del platonisme cristià i influït pels autors llatins del segle XII —sant Anselm, Ricard de Sant Víctor i Joan de Salisbury— i pel pensament oriental —Algatzell i la càbala, sobretot—, el lul·lisme mostra una estructura original, inigualada al seu temps. A l’origen de l'Art general lul·liana hi ha una finalitat apologètica, al servei de la qual hi ha el mecanisme lògic: cal convertir els homes mitjançant la destresa a convertir proposicions. Com que la veritat és una, l'Art ha d’ésser un mètode racional de demostració de les veritats de la fe cristiana; per això parteix d’un concepte exemplarista, poc o molt platonitzant, de les relacions entre el món i Déu, i cerca de portar tothom a l’acceptació dels dos misteris cristians de la Trinitat i l’Encarnació. En aquest intent de provar la veritat de la fe cristiana per raons necessàries —de fet, simples elements de conveniència— el lul·lisme depèn de l’escolàstica del segle XII, la qual encara no havia assolit la posició tomista en les relacions entre la fe i la raó. El lul·lisme és teocèntric: Déu és el principi primer, la raó d’ésser de tot el que existeix. Tracta de la relació Déu-món a través d’una sèrie de categories, els principis absoluts i relatius, que són el suport metafísic del sistema filosòfic. El nombre dels principis passà de 16 (4 grups de 4) en l'Ars maior (1273-75) a 9 (3 grups de 3) en l'Ars generalis ultima (1308). Vists dins aquest context teològic, els principis absoluts, o dignitats, són en llur origen un grup d’atributs essencials de Déu, reflectits per les criatures: bonesa, grandesa, eternitat, poder, saviesa, voluntat, virtut, veritat i glòria. Les dignitats són alhora principis de l’ésser i del coneixement, essències ontològiques (en el sentit del realisme neoplatònic), que tenen llur fonament transcendent en Déu i la validesa de les quals s’estén, analògicament, a la totalitat de l’ésser, del Creador a la creació. Hom podria anomenar-les conceptes transcendentals de valor que pensen Déu en relació amb el món, i per això poden ésser afirmats de Déu i del món. En les creatures les dignitats es distingeixen l’una de l’altra; en Déu coincideixen i s’identifiquen entre elles i amb l’essència divina. Als principis absoluts s’afegeixen els relatius, que estableixen els modes possibles d’interrelació dels principis absoluts i permeten d’afirmar-ne la concordança, la diferència o la contrarietat, de relacionar-los a títol de principi, de mitjà o de fi i de comparar-los en la línia de la igualtat, la majoritat o la minoritat. Conceptes transcendentals de relació, els principis relatius donen a l’art lul·liana el sentit d’una lògica comparativa o doctrina general de les relacions que lliguen els éssers del món entre ells i amb llur fonament transcendent. La doctrina dels principis és completada amb la teoria dels correlatius —aspecte original de la gramàtica especulativa o teoria medieval de les significacions—, originats en les formes nominals dels verbs transitius: el participi de present com a forma activa, el de passat com a passiva i l’infinitiu com a nexe entre ambdues. El lul·lisme generalitzava, així, una doctrina que sant Agustí havia aplicat als verbs que expressen activitats de l’esperit, en un intent d’explicació del misteri trinitari. Per tant, cadascun dels principis lul·lians, convertits en essencialment actius, es desplega en la tríada de llurs correlatius. De la nova teoria, eix de la teologia lul·liana, s’havia de deduir la racionalitat de la Trinitat i l’Encarnació. Expressió d’una concepció dinàmica i trinitària de l’ésser, els correlatius posen en moviment l’edifici sencer del sistema lul·lià. Les dignitats de Déu, infinitament actiu i fecund, i les perfeccions creades, a través de les quals el món participa del ritme vital trinitari del Déu creador, no podien romandre estèrils ni ocioses. L’art lul·liana era ja una lògica material o ontològica i un intent de sistematització dels coneixements de l’època. L’aspecte enciclopèdic del lul·lisme, esbossat a l'Ars, troba una expressió més popular i grandiosa a l'Arbre de ciència: l’arbre, amb les arrels, els troncs, les branques, els rams, les fulles i les flors, substitueix el mecanisme logicomatemàtic i esdevé vehicle d’unificació de tot el saber científic, teològic i filosòfic medievals. En funció d’aquest és construït un sistema total de l’univers, entorn de l’home, el món i Déu. La cosmologia lul·liana és similar a la de l’escola franciscana. A mig camí entre el platonisme i l’aristotelisme, el lul·lisme posa en l’origen del món l'hýlē, o caos inicial, constituït pel foc, l’aire, la terra i l’aigua; tots els éssers del món sublunar en deriven. En el món celeste als quatre elements s’afegeix la quinta essència, de la qual són fets el cel i els astres. Els éssers creats, corporals o espirituals, es componen de matèria i forma. La matèria pot ésser corporal o espiritual, pròpia de l’ànima humana i dels àngels. L’antropologia lul·liana és d’arrel augustiniana: l’home neix de la unió de dos elements distints, el cos i l’ànima; l’ànima actua a través de la memòria, l’enteniment i la voluntat (potències), de les quals són instruments la cogitació, l’apercebiment, la consciència, la subtilesa i el coratge (sentits espirituals). El cos té cinc sentits corporals: vista, oïda, gust, olfacte i tacte, més un sisè, l'effatus, la parla. Aquesta antropologia comporta una ètica: l’home és capaç de percebre i de portar a terme el fi pel qual ha estat creat: conèixer, estimar i servir Déu; l’home sap el que ha de fer, però no sempre ho fa. Déu ha donat a l’home dues intencions: Ell mateix i el propi bé de l’home, subordinat al Primer. Pel franc voler l’home pot invertir l’ordre i cercar-se ell mateix en lloc de Déu. Aquesta inversió de valors és el pecat, i llur recta ordenació, la virtut i la santedat. El pensament sociopolític lul·lià és una barreja de realisme i utopia: transporta a una dimensió ideal la realitat concreta de l’ordre medieval. El somni de la unitat de coneixements i de creences s’estén a l’àmbit polític i es concreta en el Blanquerna, en el projecte d’una comunitat universal de pobles, col·locada sota l’arbitratge suprem del papa. La filosofia lul·liana culmina en la mística. L’art és ja alhora un procés lògic i un mètode de contemplació. La mística lul·liana, del Llibre de contemplació a l'Art de contemplació, desenvolupa el segon aspecte de l’art i és bàsicament un art d’orar i contemplar. Al Llibre d’Amic e Amat i a l'Arbre de filosofia d’Amor s’hi afegí una doctrina de l’amor. En el lul·lisme la intel·ligència i la voluntat, la ciència i l’essència es complementen, però la primera és al servei de la segona. En les carreres de l’Amic vers l’Amat intervenen la memòria i l’enteniment, que en preparen el camí, i la voluntat, que el porta a terme. Quan la memòria i l’enteniment han conduït l’ànima al misteri de Déu cessa la ciència i resta només l’amor.
m
Filosofia