lul·lisme

m
Filosofia

Moviment ideològic dels deixebles i els contraris de Ramon Llull entorn de les seves obres autèntiques o atribuïdes.

La seva personalitat fou tan aviat envoltada per la llegenda, que hom pot agrupar la munió dels seus seguidors segons els punts de vista més diferents. També és possible que hom ignori, no solament la categoria, sinó el nom de vastes zones d’opinió que l’hagin protegit. També pot ésser que Llull, que a través dels segles molts veneraven i exalçaven, en realitat fos en gran part una figura mítica. Llull fou un propagandista de l’art, a la qual sempre hom lliga el seu nom. No pas per orgull ni per vanitat, sinó perquè estava convençut que Déu havia aclarit un dia la seva intel·ligència perquè escrivís un llibre per a convertir els musulmans, que en tan gran nombre envoltaven els pobles cristians. Aquella art, volia posar-la a prova. La veritat enciclopèdica dels temes que utilitzava per tal de demostrar la universal eficàcia del seu sistema d’argumentació originava que el saber lul·lià i Llull fossin adjectivats de les més diverses maneres. La combinatòria, la càbala, l’ecumenisme, la filosofia de l’amor, etc, el missioner, el neoplatònic, l’alquimista, el defensor de la croada per alliberar Terra Santa, el místic amb totes les seves implicacions, el pedagog, etc. Tots aquests noms, i molts d’altres, han estat aplicats a Ramon Llull i han donat relleu dominador a un aspecte purament parcial, i de vegades propagandístic, dels seus escrits. Cap títol com el d’il·luminat no escau, tanmateix, al filòsof, perquè sembla definir-lo íntegrament

L’il·luminisme

Per això Llull s’ha convertit en el Doctor Il·luminat per antonomàsia. El cardenal Cisneros en deia el Doctor Il·luminadíssim. Després de l’aparició del crucifix, que decidí el canvi total de la vida de Llull, cap episodi dins la consciència seva no tingué tant de relleu com aquella nit a Randa que, després de llargues meditacions i de moltes pregàries, Ramon veié clar l’expedient que havia de fer invencibles els seus arguments. Quan Llull féu les confidències als cartoixans de Vauvert, a base de les quals fou escrita la Vita, potser havien passat quaranta anys de l’escena; però, si hom llegeix la relació, sent encara l’emoció amb la qual Ramon féu vibrar l’esperit dels qui l’escoltaven. Aquelles breus ratlles foren la font del títol d’il·luminat i de l’evolució del seu significat originari en els deixebles. Un d’ells, el metge d’Arràs, Thomas Le Myésier (mort el 1336), és qui donà a conèixer la Vita, que inclogué en el seu gran Electorium, tan ben estudiat per Hillgarth (1971). Le Myésier també compilà, vers el 1321, el Breviculum, que il·lustrà amb les magnífiques miniatures que tots els lul·listes coneixen amb el nom de manuscrit de Karlsruhe. La làmina IV, tal com el metge d’Arràs la disposà, vol representar l’escena de Randa. Hom hi veu Ramon dalt d’una muntanya mentre la mà de Déu enmig del cel sembla beneir-lo. Sortint de boca de Llull hi ha un llarg parlament que explica tal com Le Myésier interpretava l’agraïment del filòsof. El text de la Vita diu “el Senyor il·lustrà la seva ment donant-li la forma i manera de fer el llibre que volia contra els errors dels infidels”. Els mots que Le Myésier fa dir a Ramon precisen de quina manera aquella nit no sabia trobar Randa i com gràcies a l’ajut de Déu l’havia descoberta. Segons un crític, la il·lustració, és a dir, la il·luminació segons els lul·listes, era intel·lectual, i sembla que consistia en un ràpid esclariment que decidia la base filosòfica del sistema. Le Myésier no en tingué prou, i posà en boca de Llull l’agraïment pel fet d’haver-li Déu ensenyat a fer les dues figures dels principis substancials i accidentals de totes les coses. La figura central de la mateixa làmina IV reprodueix una escena que és tan miraculosa com la il·luminació. El text que Le Myésier féu posar en boca del pastor és tret del Liber correlativorum innatorum. Gràcies al citat Hillgarth i a l’exegesi de Pring-Mill hom sap que les dues figures eren la A i la T. Per això la mà que surt del cel a la làmina IV en realitat no beneeix, sinó que amb els dits assenyala el número dos. Le Myésier no devia tenir la fe de Ramon i cercà un contingut filosòfic a l’episodi de Randa. També és probable que el redactor de la Vita hagués posat sordina a les confidències de Ramon. Ell, al Desconhort, a l’estrofa XXXV, parla de la seva Art, i no s’està de dir a Déu, dues vegades, que “m’has dada”. La realitat és que la il·lustració evolucionà i es convertí en una qualitat sobrenatural que feia Ramon germà dels profetes dels llibres sagrats, i aquesta és la iconografia que triomfa. Llull, la ploma a la mà, atenent a les paraules que sembla dictar-li un crucifix, és l’escena que hom troba a la portada de Gusturer i de Sollier i a la gran pintura reproduïda a les Obres essencials (II, làmina I). Els autors o editors que no coneixien la Vita, o no es guiaven per ella, ¿quin era l’adjectiu que aplicaven al nom del filòsof? D’ordinari li deien magister, però el Naturae Ordo de Jaume Janer (Barcelona, Pere Miquel, 1491) anomena Llull Doctor Il·luminat. Hom no ha d’oblidar que tant l’escola lul·liana de Barcelona com la de Mallorca tenien un text, potser en català, de la Vita. És natural, doncs, que les disposicions testamentàries de Beatriu de Pinós parlin de l’il·luminat Sant Ramon Llull. Per altra banda, l’escena de Randa rebé adherències llegendàries pròpies de Mallorca (com la mata escrita que floria entorn del santuari, amb independència de l’episodi original). El misticisme de Llull posà en circulació un altre títol: el d’ermità piadós (pii eremitae). Hom hi ha de veure la influència de l’humanista Lefèvre d’Étaples, per al qual Llull no era sinó un místic solitari, honorat per una cèlica infusió (superna infusione dignatus). Deixeble de Lefèvre fou Charles Bouvelles, autor de la primera edició d’una vida de Ramon Llull (Raymundi Lulli eremita, 1511). Hom va arribant a l’època en la qual cal constatar una distinció profunda entre el lul·lisme hispànic i el que hom haurà d’anomenar europeu.

El lul·lisme hispànic. Eimeric

Ramon Llull visqué poc a la seva terra. El rei de Mallorca era senyor de Montpeller, on hi havia universitat. En ella, o en la de París, o a Itàlia, o en la cort pontifícia, cercà Llull deixebles o protectors. Després de la pau d’Anagni i del retorn de l’illa de Mallorca al seu rei, Llull ja no havia de tenir escrúpols de fidelitat respecte al monarca. El lul·lisme a Catalunya restà obstaculitzat, al segle XIV, en el seu desenvolupament per la campanya d’Eimeric. L’inquisidor mai no va dissimular el seu antilul·lisme, i els brots pseudolul·lians, que es manifestaren, sobretot a València, justificaven les seves temences, i d’acord amb elles el papa Gregori XI, el 6 de febrer de 1376, censurà cent proposicions de Llull. A Catalunya, sobretot, el moviment a favor d’ell es convertí en problema polític, a causa de l’oposició de la cort reial a l’inquisidor Eimeric, contra el qual l’opinió pública i el Consell de Cent de Barcelona es manifestaren. Tot i que el problema ha estat estudiat des de diferents punts de vista, no sembla potser prou clarificat. Hom hi barrejava la fe popular en la Immaculada Concepció que els franciscans defensaven. Probablement en tals disputes han estat negligits els argumens de l’altra banda. El lul·lisme es convertí en bandera de prestigi, i Catalunya s’incomunicà amb gran part de la lògica evolució del moviment

El lul·lisme francès

Hom ha de cercar-lo a França ja des del segle XIV. La Universitat de París era el centre que Llull estimava més, per tal d’assegurar la difusió de l’Ars magna, i pel setembre de 1311 aconseguí l’aprovació del canceller. Al mateix temps Vauvert augmentava la col·lecció dels escrits lul·lians. Hom no ha d’oblidar tampoc la simpatia que Llull tenia a la cort francesa. Cinc dels grans llibres d’ell foren traduïts al francès probablement quan ell encara vivia. Del Libre de l’orde de Cavalleria en foren fetes diverses traduccions al francès, i en aquesta llengua foren estampades tres vegades al segle XVI. Caxton el traduí a l’anglès i l’imprimí l’any 1484. La Doctrina pueril amb el nom de Trésor des humains i sense nom d’autor, fou impresa a París l’any 1482. És possible que un dels qui intervingué en les versions fos un metge, deixeble de la Sorbona, Pierre Lacepière de Llemotges, el qual deixà els seus manuscrits, entre els quals n’hi havia de lul·lians, a la Sorbona. També era deixeble seu Thomas Le Myésier, metge d’Arràs. No era pas un pensador original, però estava tan engrescat per l’obra del seu mestre, que reuní moltes còpies dels seus llibres i els estudià a fons. Hom li deu la conservació de la Vita de Vauvert i de dues llistes d’obres de Llull, la primera de les quals sembla ésser el catàleg dels llibres que hi havia a la cartoixa. No cal ponderar la valor que tenen avui aquestes bibliografies. Le Myésier hi assenyalà els manuscrits que posseïa, però la seva biblioteca era més nodrida, i no precisament d’obres de medicina. Era la llibreria d’un aristotèlic, de pensament conservador, canonge de teologia a París. Al costat d’obres d’Albert el Magne i de sant Tomàs, en tenia d’Avicenna i d’Averrois. Tothom havia cregut que les relacions de Le Myésier amb Llull havien restat tallades quan, després del concili de Viena, s’havia retirat a Mallorca. No és així. El seu testament manava que una còpia dels seus últims escrits fos enviada al convent dels cartoixans de París; per tant, continuaven essent vives les relacions amb ell. Le Myésier, d’altra banda, tenia texts de Llull datats a Mallorca i a Messina els anys 1312-14. Amb el conjunt de materials que en gran part tenia a casa seva, el metge d’Arràs volgué fer tres o quatre compilacions lul·lianes, dues de les quals avui són conegudes: l’Electorium magnum i el Breviculum. El primer, l’autor el regalà a la Sorbona, i avui és conservat a la Bibliothèque Nationale de París, (ms llat 15450). És un manuscrit impressionant, en pergamí, de més de 500 folis, escrit o acabat el 1325. No és fàcil de resumir-ne el contingut. Els texts de Remundi, com el sol anomenar el compilador, són sovint distribuïts en fragments, i hom els llegeix interpolats amb llargs capítols de Le Myésier, com la Introductio, i arriba a la gran síntesi de l’Ars generalis ultima interrompuda per tot d’extrets d’altres tractats. El Breviculum, amb dotze grans miniatures d’una riquesa i expressivitat meravelloses, ha anat a parar a la biblioteca de Karlsruhe. Si l’Electorium fou compilat amb el desig de guanyar els mestres de la Sorbona per al lul·lisme, el Breviculum era destinat a una reina de França i de Navarra (Joana de Borgonya-Artois, muller de Felip V, o Joana d’Évreux, tercera muller de Carles IV). Les làmines XI i XII del manuscrit expliquen per què fou confeccionat el llibre, i les llegendes que acompanyen les figures eren posades perquè la reina tota sola pogués capir el subtil significat de les escenes. Aquests dos còdexs tingueren l’èxit que mereixien. Al segle XV foren coneguts a Catalunya i a Mallorca, i cent anys després desvetllaren una onada de lul·lisme poc coneguda a França, i al segle XVIII rejoveniren els entusiasmes del creador de l’edició maguntina. Hom no pot abandonar el lul·lisme francès sense parlar de Gerson, que l’any 1423 (Super doctrina Raymundi Lullii) no amagà la seva antipatia al sistema. Hom no pot tampoc deixar d’esmentar Nicolau de Cusa, sobretot per l’engrescament que tingué per ell Lefèvre. Cusa ha deixat una biblioteca de còpies i extrets de Ramon Llull que començà l’any 1428 extractant un Liber contemplationis que diu que li havien deixat els cartoixans de Vauvert. És possible que el seu mestre Heimeric van den Velde l’hagués introduït a les obres de Ramon Llull. També podia ésser degut al cercle lul·lista de Pàdua, però hom no pot dir que hagués influït la lectura de Le Myésier, per tal com sembla més probable que Cusa adaptà al seu pensament la doctrina lul·liana, modificant-la tant com calia i suprimint les al·lusions a les raons necessàries que Ramon Llull emprava tan sovint. Un català, professor a Tolosa, era Ramon Sibiuda, mort el 1436. El Liber creaturarum ofereix semblances amb el de Le Myésier, però el paral·lelisme de pensament entre ambdós no pot derivar clarament de dependència lul·liana. Tant Sibiuda com Nicolau de Cusa transformaren i simplificaren el lul·lisme. Itàlia fou ferment de lul·lisme. Era poc sabut que Pier Leoni conegués l’Electorium. Potser en tingué coneixença a través del cabalisme de Pico della Mirandola, i aquest nom porta de nou a recordar Lefèvre d’Étaples, tan engrescat pel Libre de contemplació i traductor i possible interpolador del Llibre d’Amic e Amat. Foren deixebles seus el ja citat Bouvelles i Bernat de Lavinheta, el qual alguns havien cregut català.

El segle XVI

Catalunya donà molta importància a la sentència de Martí V del 24 de març de 1419 invalidant la butlla del 1376. Proaza imprimí a València, el 1510, l’anomenada Sentència definitiva, i aquesta data fou com el pròleg del gran desenvolupament del lul·lisme a la península Ibèrica al segle XVI. La influència del cardenal Cisneros, l’ensenyament a Alcalà del mallorquí Nicolau de Pacs i l’anada a València de l’asturià Proaza, juntament amb l’interès de Felip II perquè el concili de Trento netegés tota sospita d’heterodòxia del lul·lisme, foren dades fecundes. Les gestions dels bisbe Caçador i del mestre de l’estudi de Barcelona Joan Lluís Vileta ho aconseguiren. Gràcies a Vileta el lul·lisme del segle XVI tingué prou força integradora per a produir l’edició de l’Ars brevis a Barcelona (1555), en la qual col·laboraren, a part Vileta, Nicolau de Pacs, Lefèvre, Corneli Agrippa i Alfonso de Proaza. Feia 25 anys que Cansoles, a la ciutat de Mallorca, havia estampat la traducció al castellà del Desconhort en un fullet gòtic que s’ha fet molt rar. Hom ha de situar a València, al segle XVI, la primera edició en català de Ramon Llull: Joan Bonllavi, mestre de lul·lisme, publicà el 1521 el Blanquerna juntament amb el Llibre d’oracions e contemplacions. Un català de Rocafort de Queralt, a despeses del canonge mallorquí Genovart, feia imprimir en llengua valenciana la novel·la del mestre Ramon. En realitat, Bonllavi havia de modernitzar el text trescentista per tal de fer-lo fàcilment entenedor. A Barcelona hi havia l’Escola Lul·liana, amb rica biblioteca, i a Mallorca també hi havia la càtedra fundada per Agnès Pasc de Quint, incorporada a l’Estudi General. Hi actuaren Pere Daguí, Antoni Bellver, Joan Seguí i, al segle XVII, Francesc Marsal, el qual, volent restaurar l’antic lul·lisme italià, el fossilitzà

El lul·lisme italià

El lul·lisme a Itàlia fou estudiat per M. Batllori (1943 i 1944), el qual assenyalà quinze viatges de Llull a Itàlia, alguns per a una estada de més de dos anys. La bibliografia italiana de Ramon Llull s’inicia a Venècia l’any 1480, segurament perquè la Universitat de Pàdua era un centre d’averroisme i els lul·listes volien defensar-se’n. Els protegia l’arquebisbe Dandolo, amic dels mestres barcelonins. A Pàdua s’educà també el cardenal Cusa, i de Pàdua procedí també fra Mario de Pasa, metge i ermità a Randa, tan interessant pels seus ensenyaments. La versió italiana del Fèlix, tan arcaica, és de probable origen venecià. Roma era el centre catòlic del món, i hi havien d’anar tant els qui volien defensar-se com protegir-se. Així, Pere Daguí, en favor de la seva Janua artis, propagà el lul·lisme, igual que els deixebles del seu successor a l’Escola de Barcelona, fra Janer, i, en especial, el mercader i poeta Gentile Fallamonica, amic de Proaza i autor d’un poema on Llull feia el paper de Virgili a la Commedia. La combinatòria lul·liana té personatges tan excitants com Giordano Bruno, el venecià Valerio de Valeris, de tant èxit editorial, i el novel·lesc Corneli Agrippa. Encara que sigui posterior, escau de parlar ara del jesuïta Atanasius Kircher, austríac de naixença però que residí molts anys a Roma i hi morí el 1680. Hi fundà el Museu Kircherià, on exhibia els seus autòmats, i fou com un lul·lista més. El lul·lisme italià, bé que no aconseguí l’eficàcia universitària del francès, tingué molts caps de colla de prestigi internacional, també en la branca de l’alquímia

L’edició maguntina

El lul·lisme del segle XVIII té un nom que el sintetiza: l’edició maguntina (1721-42).Iu Salzinger en fou el creador; els mecenes, Joan Guillem, elector palatí, i Lotari Francesc, elector de Magúncia; Büchels era el bibliotecari de l’elector i el que viatjà recollint els manuscrits. De tot arreu li arribaven còpies, però els descendents dels Erill, protectors de l’Escola Lul·liana de Barcelona, enviaren a l’elector els còdexs que encara tenien, afalagats pel retrat i pels compliments de Joan Guillem. Avui són a Munic, on anaren a parar els fons de la llibreria palatina de Mannheim. De la maguntina té avui els volums del I al VI i del IX al X, però sembla que els volums VII i VIII no foren estampats. Salzinger morí el 1728, i pogué veure estampats els tres primers volums, però ja havia preparat els tres següents (1729-37) i potser els dos últims, que contenen la versió llatina del Llibre de contemplació. És extraordinari el treball que representen. El seu editor deia que dedicà vint anys a l’estudi del lul·lisme. Només publicà un text en català, les anomenades Regles introductòries, en vers; tots els altres texts són en llatí, i les versions, si no eren fetes per Salzinger, les revisà. Tot el lul·lisme anterior fou utilitzat per l’editor. Una qüestió el preocupà molt: calia incloure els tractats d’alquímia que corrien sota el nom de Ramon Llull. Tant Joan Guillem com Lotari Francesc creien en l’alquímia. Salzinger també, o almenys defensà l’autenticitat d’alguns llibres alquímics de Ramon Llull. Dos jesuïtes, el mallorquí Costurer i el belga Sollier, intervingueren, perquè l’edició no fracassés, per convèncer l’elector de la falsedat de les obres que Ramon Llull semblava haver escrit a Londres. A la Biblioteca de Catalunya hi ha el manuscrit 1131 que Gottron publicà el 1915, el qual conté aquest epistolari tan interessant. Tot i les opinions dels mecenes de l’edició, no fou publicat cap tractat d’alquímia. Salzinger fou nomenat professor de la Universitat Lul·liana de Mallorca, cosa que l’editor alemany considerà com un gran honor. S’intercanviaren alumnes entre Mallorca i Magúncia. Franciscans com Barceló i Bartomeu i Miquel Farnés actuaren al costat de lul·listes alemanys. Les disputes de convent entre franciscans i dominicans mallorquins no feren més que rebaixar el lul·lisme, i els atacs de Feijoo hi influïren revifant les oposicions. Aparegué un èmul digne del benedictí, Anton R. Pasqual, cistercenc, el qual, amb les Vindiciae Lullianae (Avinyó, 1778; en quatre volums), forjà un instrument que avui manté el seu prestigi. L’exemple maguntí influí els esforços mallorquins per divulgar els grans llibres lul·lians, des del Llibre de mil proverbis (1725, en llatí) al Llibre d’Amic e Amat (1760, traduït del mallorquí al castellà). El moviment, però, tot i que tingué en alguns moments coherència editorial, no aconseguí el prestigi de les Disertaciones de Jaume Costurer (1700)

Descurança i desvetllament dels texts en català

Ramon Llull escriví en català o en àrab els seus llibres, però molts d’ells els féu traduir de seguida, al llatí. Els títols que surten a la bibliografia impresa fins al segle XIX són en llatí. De les obres lul·lianes en vers, l’única que fou editada en català són les Regles introductòries, a la maguntina (volum IV), amb traducció llatina. El Desconhort fou traduït al castellà per Nicolau de Pacs, i fou reimprès el 1540, el 1608 i el 1852 negligint el text original. De les obres en prosa, la Doctrina pueril, “compost en llengua llemosina”, es publicà en llengua usual mallorquina (Palma, 1736). El Blanquerna fou imprès el 1521 en llengua valenciana. El Llibre de mil proverbis, que encara era inèdit, fou editat amb la versió llatina encarada el 1746. Això vol dir que era el sistema i la mística l’únic que interessava en aquells segles. Jovellanos, durant la seva presó a Bellver, tingué ocasió de llegir manuscrits lul·lians i fou el primer que parlà de l’autor com la gran figura literària de l’illa al qual la poesia catalana devia la seva majestat. Mallorca, però, tenia el sepulcre de Ramon Llull a Sant Francesc, i, a despit de les desviacions del lul·lisme conventual, ell era la figura popular, encara que desfigurada. La veu de Jovellanos conjugada amb el Romanticisme orientà l’interès cap a les obres en vers del forjador de l’Ars Magna. Quan Pau Piferrer escriví, l’any 1889, el volum mallorquí dels Recuerdos, a la llarga nota dedicada a Ramon Llull recordava la gaia ciència. Si hom pensa en la renovació cultural que a Mallorca representà el nucli de La Palma, no ha de costar de comprendre el miracle de la publicació, l’any 1859, de les Obras rimadas per Jeroni Rosselló. No solament publicà les obres en vers, sinó que redactà una bibliografia lul·liana, premiada el 1861 per la Biblioteca Nacional, la qual conté el catàleg dels manuscrits que havia vist a les biblioteques de Mallorca. Ell encomanà el seu amor a les obres escrites per Ramon Llull en llengua materna a Marià Aguiló, el qual l’any 1872 inicià l’edició del Fèlix de les Meravelles i l’any 1879, el Libre de l’orde de Cavalleria. Morí l’any 1902, després d’iniciada una edició en castellà d’obres catalanes de Ramon Llull, tres volums de les quals (1901-03) aparegueren sota la seva direcció. Els escrits de Francisco Canalejas i de Laverde y Ruiz i Menéndez Pelayo sobre la ciència espanyola donaren actualitat, no sols al lul·lisme filosòfic, sinó també al literari. La Comissió Editora de les Obres Originals de Ramon Llull es creà a Mallorca l’any 1904; ha publicat fins avui 21 volums. Tots els noms de lul·listes mallorquins sortiren entre els collaboradors: Mateu Obrador, Costa i Llobera, Miquel Ferrà i, sobretot, Salvador Galmés. El 1885 sortí el volum XXIX de l’Histoire Littéraire de la France, d’E.Littré i B.Hauréau, dedicat quasi tot al filòsof. Cap manual de lul·lisme no podia comparar-s’hi, tant en l’anàlisi dels tractats com en la utilització de les fonts històriques anteriors. La bibliografia dels manuscrits és feta molt sovint de primera mà. L’obra no arribà a les biblioteques catalanes fins al començament del segle XX, però tot seguit tingué eficàcia en l’ensenyament, sobretot en la càtedra de literatura catalana de Rubió i Lluch, els cursos 1906 i 1910. Un sumari d’aquelles lliçons fou publicat als Estudis Universitaris Catalans (volum IV), i hi foren presentats, per primera vegada, els escrits en català de Ramon Llull que llavors eren coneguts. Fruit d’aquella càtedra fou la Bibliografia de les impressions lul·lianes (1927), d’Elies Rogent i Estanislau Duran, amb pròleg i índexs de Ramon d’Alòs-Moner. Dedicat principalment a la filosofia fou el treball del fundador de la Revista Luliana (1901-05), Salvador Bover. El seu deixeble Joan Avinyó millorà els seus treballs, i Josep Tarré portà llum nova a l’estudi dels anys de lul·lisme que ell estudià a París, així com J.Tusquets s’especialitzà en la pedagogia. Contrincant del volum de l’Histoire Littéraire és la Historia de la Filosofía Española de los siglos XIII al XV, en dos volums, de Tomàs i Joaquim Carreras i Artau, eminent tant per la personalitat de les recerques bàsiques com per l’amplitud de la visió cultural que presenta. A Mallorca, des del 1886, publicava el seu butlletí la Sociedad Arqueológica Luliana, de col·laboració principalment arxivística. F.Sureda i Blanes creà la Schola Lullistica amb els Studia Monographica (1942-55). El seu successor, S.Garcías Palou, dotà la Schola dels Estudios Lulianos, des del 1957, volent interpretar el sentit internacional del lul·lisme. Aquest és l’esperit que inspirava Allison Peers, traductor a l’anglès de diversos llibres i autor d’una vida de Ramon Llull (1929) que compensa, amb la interpretació del personatge, la data de la informació. L’edició de les obres en llatí, la dirigeix Stegmüller al Raimundus Lullus Institut de la Universitat de Friburg de Brisgòvia (5 volums des del 1959). El lul·lisme evoluciona per camins no fressats que s’obren a noves recerques. Dels lul·listes actuals destaquen, en llurs recerques, Alverny, Arbona, Basili de Rubí, Batllori, Brück, Brummer, Caimari, Caldentei, Colomer, de Guibert, Feckes, Garcías Palou, Guilleumas, Ginard Bauçà, Hillgarth, Llinarés, Mendía, F.de B.Moll, Oliver, Pérez Martínez, Platzeck, Pring Mill, Romeu i Figueras, Rossi, Ruffini, Sala i Molins, Schib, Schleicher, Stegmüller, Stöhr, Sugranyes de Franch, Tusquets, Van Steenberghen i Yates.

Sobre l’autenticitat dels escrits d’alquímia

Costurer i Sollier decidiren si podien ésser de Ramon Llull les obres d’alquímia que li eren atribuïdes. No sabem si Salzinger restà convençut, però a l’edició maguntina cap obra alquímica no fou publicada. El Testamentum atribuït a R.Llull, amb la Cantilena en català, incrustada en un text català, llatí i francès que surt en un manuscrit copiat a Anglaterra al segle XV, en un manuscrit d’Oxford (Corpus Christi College, ms 244), sobre el qual Bohigas parlà (Estudis Universitaris Catalans, volum XVI), fou exhibit a Hispanic Manuscripts and Books (Oxford, 1962). No és únic: és a la Biblioteca Nacional de Madrid, a la Nationale de París, al British Museum, a Cambridge, a Mallorca, a la Biblioteca de Catalunya, etc., perquè el Testamentum fou molt copiat i imprès. Igual passa amb el L. de quinta essentia (la pedra filosofical). Una còpia del Testamentum, a la biblioteca universitària de Praga, havia estat propietat de Nicolau de Cusa, que l’extractà el 1435. R.Llull havia rebutjat l’alquímia a l’Ars generalis ultima i al Fèlix, però Lavinheta, a l’Exploratio (1523), havia acceptat l’alquímia i no ha d’estranyar que l’elector Joan Guillem i Salzinger, tot i l’opinió de Costurer, també hi creguessin. Rosselló publicà, a les Obras rimadas, l’inici de la Cantilena, malgrat Luanco, i en defensà l’autenticitat al mateix número del Museo Balear (1875), on Tomàs Aguiló deixà intacta la qüestió. Tot i els estudis de Waley Singer (1929), de Thorndike sobre la màgia (1934) i de Llinarés sobre les concepcions físiques de Llull (1964), el tema s’ha d’estudiar en conjunt. Ningú no accepta l’autenticitat dels escrits, però tothom es demana per què els texts foren atribuïts a Llull. Ell era voltat de miracles. El Breviculum de Le Myésier degué divulgar la imatge d’un frare que era R.Llull. A la Magliabecchiana, a Florència, hi ha un manuscrit, pintat per Gerolamo de Cremona (1926) —inclòs al Catalogue de l’exposition du livre italien i que G.F.Hartlaub inclogué al Prestel Verlag el 1959— que presenta el descobridor de la pedra filosofal com un frare amb llarga barba blanca. És possible que hagi estat un català, com Batista i Roca i Bohigas pensaven, el primer autor de la Cantilena, però el simbolisme de les figures i de les lletres és possible que donés, amb la màgia lul·liana, la base científica que Miss Yates creia que feia falta als mètodes operatoris del Renaixement. Qui no els necessitaven eren els de la maguntina. No van publicar cap llibre alquímic, però a la biblioteca de Joan Guillem anà a parar un manuscrit en quatre volums (avui a Munic, ms llat 10493) plens de tractats pseudo-lul·lians, copiats en pergamí per ordre seva. Al segle XVII encara era estudiat el tractat de John Seger Weidenfeld De secretis adeptorum spiritus vini lulliani (1685), i la seva història no acabava aleshores.