i luteranisme | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

luteranisme

luteranismo (es), Lutheranism (en)
substantiu masculím
Cristianisme
luteranismo (es), Lutheranism (en)
cristianisme crist
Conjunt doctrinal i moviment cristià que té l’origen en Martí Luter.

Els seus documents confessionals són els dos catecismes de Luter (1529), la confessió augustana del 1530 (Confessió d’Augsburg), l’apologia d’Augsburg (1531), els articles d’Esmalcalda (1537) i la fórmula de la Concòrdia (1577). Els seus punts bàsics són, entre altres, la justificació per la sola fe, la paraula de Déu com a norma exclusiva de fe, la salvació per la imputació dels mèrits de Jesucrist sense intervenció de l’home, el sacerdoci universal dels fidels contraposat al sacerdoci ministerial, el concepte de memorial per a suscitar la fe aplicada als dos sagraments acceptats —baptisme i eucaristia—, però principalment referit a l’eucaristia o cena, de la qual és exclosa tota referència sacrificial, i el concepte d’Església com a congregació dels sants que es revela exteriorment per l’ensenyament de la Paraula i la recta administració dels sagraments. Començà a implantar-se d’una forma irregular a Wittenberg, després de la dieta de Worms (1521), i la repercussió de les idees luteranes en l’àmbit social provocà l’alçament dels cavallers, delerosos d’aconseguir amb els béns secularitzats una nova posició (1522-23), i dels camperols, vinculats al primer moviment radical dels anabaptistes (1524-25). Tot això influí en el pas d’un moviment popular i d’un cristianisme comunitari a una església regional sota el domini del príncep, que assumí les funcions de dirigent de l’església. D’altra banda, la política de l’emperador Carles V d’intentar una monarquia forta serví d’instrument a la situació dels prínceps associats al luteranisme, i es formaren successivament lligues militars (Gotha-Torgau, Esmalcalda), que, aliades amb els enemics externs de la casa dels Habsburg, complicaren encara més els fets i la política religiosa. Els acords de les successives dietes i els falliments dels col·loquis de religió (Hagenau i Ratisbona, 1540-41) feren impossible de refer la unitat religiosa, que restà definitivament trencada per la pau d'Augsburg (1555), ratificada posteriorment per la pau de Westfàlia (1648). Mentrestant el luteranisme s’havia difós, sobretot en els països nòrdics: a Dinamarca sota Cristià III (1534-59), que també l’introduí a Noruega i a Islàndia; i a Suècia sota Gustau I (1523-60) i Joan III (1568-92), que li donà la forma luterana actual, i d’allí s’estengué a Finlàndia. Penetrà també, en part, a Holanda. A Prússia entrà a causa de la secularització del gran mestre de l’orde teutònic, Albert de Brandenburg-Ansbach (1525), i d’allí passà als països bàltics; nuclis més petits, sobretot en les minories alemanyes, es formaren a Bohèmia, Polònia i Hongria. A la fi del s XVII grups d’emigrats alemanys i escandinaus formaren les primeres comunitats luteranes a l’Amèrica del Nord, que trobaren en M.Mühlenberg l’organitzador al llarg del s XVIII. El revival luterà del començament del s XIX portà a la creació de les primeres societats missioneres luteranes, que estengueren el luteranisme a l’Índia, a Nova Guinea i a Indonèsia, i grups menors al Japó, les Filipines, Birmània, Àfrica del Sud, Tanganyica, Nigèria, Etiòpia i Eritrea. Per obra del pastor Pfaff sorgiren, el 1719, les primeres esglésies lliures luteranes. Actualment formen totes elles la Confederació Luterana Mundial, iniciada el 1923, però que no tingué la seva primera assemblea fundacional fins el 1947 (Lund). La rigidesa ortodoxa de la primera etapa fou renovada pel pietisme; però també l’Aufklärung influí en el luteranisme, sobretot el germànic —el més nombrós encara avui—, i donà lloc a un fort corrent de pensadors liberals racionalistes (Hegel, Ritschl, l’escola de Tübingen, Harnack) enfrontats amb els conservadors (Schleiermacher, Kierkegaard). Entre els teòlegs luterans més recents cal assenyalar O.Cullmann, R.Bultmann, N.Söderblom i D.Tillich.

Col·laboració: 
JBa
Llegir més...