i m | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

m

substantiu femeníf
Escriptura i paleografia    Fonètica i fonologia
escriptura escr i fonètica, fonologia fon
Tretzena lletra de l’alfabet català, anomenada ema [pl emes].

La M llatina, com gairebé tot aquest alfabet, deriva directament de les lletres grega i etrusca corresponents, alhora procedents de les formes fenícies. La M clàssica romana constava de quatre pals, traçats en quatre temps: el primer, vertical, descendent lleugerament de dreta a esquerra; el segon arrencava de la part superior de l’anterior i baixava cap a la dreta; el tercer era paral·lel al primer i finia a l’extrem inferior del segon; i el quart començava a la part superior del tercer i anava paral·lel al segon, és a dir, en direcció descendent cap a la dreta. El primer traç gairebé sempre tenia un reforç. Els traços originaris, amb la velocitat, tendiren a reduir-se a tres (1, 2-3, 4), i finalment a un de sol, en les formes més cursives dels s. I i II. Existeix, no obstant això, una M cursiva romana típica de grafits i terracotes, que consisteix en quatre pals verticals paral·lels. Per a explicar el pas de la forma dita majúscula de la romana comuna clàssica a la comuna nova cal partir d’una forma com la que presenta el còdex palimpsest d’Aule Gelli, amb el reforç unit al primer traç i corbat cap a la dreta, amb un angle d’escriptura força tancat i un contrast notable de gruixos i perfils. Amb el pas de l’escriptura a l’angle recte sobrevingut cap a la fi del s. III, els gruixos esdevingueren completament verticals; la M prengué aleshores la forma comuna romana nova o semiuncial, consistent en tres traços paral·lels verticals, o gairebé verticals, units per un nexe superior corbat. La forma típica uncial —que no apareix en els primers exemples d’aquesta escriptura— no és més que un recurs estètic consistent a arrodonir cap a l’interior els traços primer i tercer de la semiuncial. La uncial fou imitada només en les caplletres dels períodes carolingi i gòtic. Per contrast, la semiuncial romangué immutable a través de totes les formes dites “nacionals” i precarolines, de la carolina, de les gòtiques i de la humanística. Les variants només afecten el trencat angulós dels traços en la beneventana i en algunes gòtiques cal·ligràfiques i l’acabament en ganxo, cap enfora, del darrer traç o de totes tres, així com l’atac del primer traç, més o menys marcat, en forma de bola o en punxa.

El fonema /m/ del català i el seu origen

La lletra m és emprada com a grafia del fonema consonàntic ¦m¦ en gairebé totes les posicions: [má], cama [káme], comte [Kómte], fum [fúm], erm [erm]. En alguns casos d’implosió, com ara en àmfora [ámfure], s’assimila a la consonant següent quant al lloc d’articulació i es converteix, fonològicament, en l’arxifonema ¦N¦. Des del punt de vista articulatori, és una emissió que comporta un tancament bilabial i una obertura simultània del canal rinofaringi, per on es produeixen les ressonàncies nasals característiques, mentre les cordes vocals són en vibració. Si després segueix una vocal, la nasalitat sol continuar i pot envair del tot o en una part la durada d’aquesta vocal. És, per tant, una articulació bilabial, nasal i sonora. Des del punt de vista acústic, és consonant, difusa, greu i nasal (i, necessàriament, fluixa o sonora). El fonema /m/ del català actual prové generalment d’una m- llatina inicial del mot (món < mundu), en posició intervocàlica (ploma < pluma, fem < fimu) o en contacte amb consonant (rompre < rumpere, setembre < septembre). També resulta de la reducció dels grups consonàntics llatins mb (cama < camba, llom < lumbu) i mm (mamella < mammella).

Col·laboració: 
AMM
Llegir més...