Ja a la Grècia antiga hom coneixia la propietat de l’imant natural o magnetita (nom derivat de Magnèsia, ciutat de l’Àsia Menor) d’atreure el ferro. L’any 121 els xinesos ja sabien que, quan una barra de ferro és col·locada prop d’un imant natural, adquireix les propietats de l'imant i les conserva. Hom coneix també des de temps ancestrals la propietat que té la Terra d’actuar com un imant, propietat coneguda com a magnetisme terrestre o geomagnetisme.
L’estudi del magnetisme es limità, durant molt de temps, a l’estudi dels imants així obtinguts magnetoestàtica, però l’any 1819 H.C. Ørsted demostrà que hi ha una relació entre els fenòmens elèctrics i els magnètics. Poc temps després M. Faraday i J. Henry acabaren de concretar l’esmentada relació, i fou J.C. Maxwell qui l’exposà molt clarament, mitjançant les seves equacions electromagnetisme. Les equacions de Maxwell, però, només descriuen el comportament macroscòpic de les substàncies elèctriques i magnètiques, és a dir, sense relacionar aquest comportament amb la natura de les substàncies. Així, malgrat que ja l’any 1852 W. Weber havia suggerit que el magnetisme tenia relació amb l’estructura íntima de la matèria, ha calgut esperar el desenvolupament de la teoria atòmica de la matèria i de la mecànica quàntica per a tenir una interpretació dels fenòmens magnètics. En aquest sentit tenen una importància especial els treballs de P. Langevin i P. Weiss. Actualment, hom admet que el magnetisme és una propietat de natura atòmica o subatòmica, deguda al fet que els àtoms o ions de nombroses substàncies presenten moments magnètics no nuls, els quals moments magnètics són deguts a l’espín i al moviment dels electrons al voltant del nucli. Els moments magnètics, en aplicar un camp magnètic exterior, poden ésser orientats de diferent manera, i, segons quina sigui aquesta orientació, hom parla de diamagnetisme, paramagnetisme, ferromagnetisme, ferrimagnetisme i antiferromagnetisme.
Funcionament del magnetisme