Els més primaris es basen en la igualtat de pressions que hi ha en els diversos punts d’un mateix pla horitzontal d’un fluid en equilibri (manòmetres de columna) i tenen una bona precisió, per la qual cosa tots els manòmetres d’ús científic són d’aquest tipus. Per a mesurar pressions molt altes hom pot fer muntatges en sèrie de manòmetres de columna, tot fraccionant la pressió a mesurar, o bé pot utilitzar manòmetres-balança (com els de Stückrath o de Stanton), els quals mesuren forces exercides sobre èmbols de secció coneguda.
Uns altres manòmetres, com el de Lissell, es basen en la variació de la resistència elèctrica d’un conductor filiforme situat dins un fluid a gran pressió. Els manòmetres tècnics, tot renunciant a una gran precisió en la mesura (els millors aconsegueixen un 0,5%), tenen l’avantatge de poder mesurar pressions entre 0 i 10.000 kp/cm2.
El més utilitzat és el de Bourdon, basat en la modificació de la forma d’un tub espiral metàl·lic col·locat de manera que un dels seus extrems sigui fix i obert, i l’altre, mòbil i tancat; la pressió és mesurada pel moviment de l’extrem tancat quan el fluid està en contacte amb l’extrem obert.
A vegades la pressió no pot ésser mesurada en circumstàncies estàtiques; aquest és el cas, per exemple, de la mesura de la pressió dels gasos a l’interior d’una arma de foc, que és feta amb uns dinamòmetres anomenats manòmetres balístics, i de la mesura de la pressió d’un fluid en moviment, que és feta amb el tub de Pitot. Per a mesurar pressions per sota de l’atmosfèrica hom utilitza el vacuòmetre.