Cal situar l’origen remot de la mar en les etapes pregeològiques de la Terra, en les quals es produí una diferenciació general de la matèria terrestre segons capes concèntriques, amb els materials més densos acumulats a les zones més profundes i els més lleugers a les més externes. La fase final d’aquesta diferenciació fou constituïda per la formació de l’atmosfera i la hidrosfera. Aquesta, formada fonamentalment per la mar, s’originà a partir de l’aigua despresa per les roques que constituïen la incipient escorça terrestre, en les últimes etapes de l’època pregeològica de la Terra, i que arribava a la superfície mitjançant els fenòmens volcànics, acompanyada de nitrogen i carbó. Aquestes erupcions, segons la majoria dels geoquímics, són les que forniren a l’aigua de la mar el contingut salí. En aquestes etapes primitives les mars degueren ésser formades predominantment per aigua, a la qual s’afegiren composts orgànics, relativament simples, constituïts a costa del metà, l’amoníac i l’hidrogen que integraven la primitiva atmosfera reductora de la Terra. La concentració de matèria orgànica en les mars antigues fou potser molt elevada, amb la qual cosa probablement sorgiren les primeres macromolècules orgàniques i després els primers éssers vius. L’oceà primitiu era molt més reduït que qualsevol dels que existeixen actualment (hom calcula que ocupava una desena part del volum actual de la hidrosfera), i, a més, era poc profund, la qual cosa afavoria la síntesi orgànica. Ja en l’etapa geològica de la Terra, que s’inicià amb la consolidació de l’escorça terrestre, fa quatre mil cinc-cents milions d’anys, existia un únic oceà, anomenat Panthalassa per Wegener, que ocupava una gran extensió de la superfície terrestre. Havia augmentat, per tant, el volum dels oceans des de l’època pregeològica; hom admet que aquest augment ha continuat fins avui, a causa, fonamentalment, de l’enfonsament progressiu de les conques oceàniques. La història de la formació de la diversitat d’oceans i mars és la següent: fa dos-cents milions d’anys existia, a més de la Panthalassa —que amb el temps donà lloc a l’oceà Pacífic—, la mar de Tetis, situada entre Àfrica i Euràsia, que evolucionà i formà l’actual mar Mediterrània. A més, hi havia dos grans golfs, el Sinus Borealis, que donà lloc a l’actual oceà Àrtic, i el Sinus Australis. Fa 180 milions d’anys s’inicià la formació dels oceans Atlàntic i Índic. El primer, en aquesta època, no era més que un golf que separava l’Amèrica del Nord de l’Amèrica del Sud i d’Àfrica i arribava fins a la península Ibèrica. L’oceà Índic s’inicià amb la separació de l’Antàrtida d’Àfrica i l’Índia d’ambdós continents. Fa 65 milions d’anys, amb la separació d’Àfrica de l’Amèrica del Sud, el flanc sud de l’Atlàntic s’eixamplà i adquirí la configuració actual. En aquesta època la mar de Tetis es comunicava amb l’oceà Atlàntic a través de l’estret de Gibraltar. A partir d’aquesta època, Àfrica s’aproximà a Euràsia i reduí l’extensió de la mar de Tetis a la de l’actual mar Mediterrània. L’Amèrica del Nord i l’Amèrica del Sud s’uniren i donaren la configuració actual a la mar Carib, i l’Índia s’integrà al continent eurasiàtic. En línies generals, els oceans Atlàntic i Índic augmenten en extensió i el Pacífic es redueix. Els canvis més notables que es produiran en el futur seran l’eixamplament progressiu de la mar Roja —pot ésser l’embrió d’un nou oceà—, la porció oriental d’Àfrica se separarà del continent i donarà lloc a una nova mar, els oceans Atlàntic i Índic continuaran eixamplant-se a costa del Pacífic, la Mediterrània reduirà l’extensió i el golf de Biscaia tendirà a tancar-se per l’aproximació de les costes francesa i espanyola. Les velocitats d’aquests canvis oscil·len entre 2,5 i 16 cm l’any. L’estudi geològic del fons marí ha contribuït, ultra a l’obtenció d’aquestes dades, a la localització de nous recursos minerals i energètics. Importants jaciments de sulfurs metàl·lics s’originen prop de les dorsals oceàniques (hom ho ha pogut comprovar en antigues dorsals ara emergides, com és el massís de Troodos a l’illa de Xipre, i també en dorsals en formació incipient, com és la de la mar Roja). També hi ha concentracions de minerals metàl·lics a les zones d’unió de plaques tectòniques convergents, com ara la placa del Pacífic, on els minerals es fonen a conseqüència de la submersió d’aquesta placa per sota de l’Amèrica del Sud, i permeten la seva ascensió a través de les capes corticals i s’hi concentren. Hi ha una concentració de manganès a ambdós costats de la dorsal centratlàntica, a una profunditat de 3 600 m. El petroli s’acumula a les vores de les plaques tectòniques convergents, que coincideixen generalment amb les vores dels continents; també les plaques divergents creen condicions per a la concentració petrolífera.
f
m
Geografia
Geologia