marcgravi

m
Història

A l’imperi Carolingi i al Sacre Imperi, títol donat als funcionaris o als comtes encarregats de comandar les tropes i d’administrar justícia en una marca o província fronterera.

Jeràrquicament inferiors als ducs, els marcgravis arribaren a ésser gairebé tan poderosos com ells i a gaudir d’una situació de semiindependència respecte a l’emperador quan el marcgraviat esdevingué hereditari. Els emperadors saxons crearen nous marcgraviats (Marca Danesa, Mísnia, Lusàcia o Marca Oriental, Marca Oriental Bavaresa, Aquilea, Verona, Carniola i Estíria). Els marcgravis de Lusàcia, Moràvia i Namiar esdevingueren prínceps del Sacre Imperi, i els de Brandenburg i Mísnia assoliren més tard el títol d’electors. Els prínceps de Baden portaren el títol marcgravial pel fet que havien estat marcgravis de Verona. Al s XIX no restava cap marcgravi, car tots havien assolit dignitats superiors (gran duc, elector o rei); des del 1918, però, els caps de les cases gran ducal de Baden i reial de Saxònia adoptaren com a títol d’incògnit el de marcgravi de Baden i de Mísnia, respectivament.