i mariologia | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

mariologia

substantiu femeníf
Cristianisme
catolicisme catol
Conjunt d’estudis dedicats a Maria .

Bé que com a branca independent de la teologia no aparegué sinó a partir de l’època posttridentina, la mariologia, com a intent d’aprofundir el misteri marià, es troba ja als inicis de la tradició cristiana, en els símbols trinitaris i en els dos grans concilis cristològics d’Efes (431) i de Calcedònia (451); el tema mariològic hi és subordinat al de l’encarnació del Fill, “concebut per obra de l’Esperit Sant, nascut de Maria, verge”, la qual és proclamada “Mare de Déu” (Theotokos) en el context del dogma de les dues natures en el Crist. Del s. V al XVI l’interès es concentrà cada vegada més en la persona, els mèrits i els privilegis de Maria. La virginitat perpètua suscità algunes polèmiques, a través de les quals es formà lentament la creença que Maria havia estat preservada del pecat original (Immaculada Concepció) i, consegüentment, de la corrupció corporal (Assumpció) i àdhuc, bé que com a punt més discutit, de la mort. A Occident, als s. XII i XIII la pietat mariana tingué una gran difusió, sota la influència de mestres espirituals com Bernat de Claravall (mediació maternal de Maria) i Bonaventura (cooperació en l’obra redemptora), malgrat les reserves expressades per altres (Tomàs d’Aquino, per exemple, refusava el privilegi de la concepció immaculada), i l’ús de l’avemaria al costat del parenostre encoratjà i justificà la creença en l’eficàcia de la intercessió de Maria. Als segles següents abundaren les manifestacions excessives i desviades de la devoció popular, afavorides per l’esfondrament del pensament cristià de la fi de l’edat mitjana. A partir del s. XVI, la reacció de la Contrareforma no aconseguí sinó de desequilibrar l’espiritualitat i la teologia marianes, en relació amb les quals el concili de Trento (1545-63) no es pronuncià. Nombrosos corrents de teologia mística tendiren cada vegada més a fer de la mariologia un tractat separat, sense lligam directe amb la resta de la doctrina cristiana, concretament amb la cristologia. Els noms de Berulle, Joan Eudes, Grignion de Monfort i Alfons Maria de Liguori il·lustren l’espiritualitat dels s. XVII i XVIII. Les aparicions marianes (La Salette, Lorda, Fàtima, etc) i la institució dels “anys marians”, que seguiren la proclamació de la Immaculada (1854) i de l’Assumpció (1950), respectivament, consagraren als darrers temps la glorificació de Maria, de la qual Pau VI digué que era “coredemptora” i “mare de l’Església”. Com a tractat teològic, la mariologia actual té tres problemes principals: el del seu desenvolupament com a tractat propi, en analogia amb els tractats clàssics de la teologia sistemàtica, el del seu lloc dins el conjunt de la teologia (en relació amb la cristologia o amb l’eclesiologia) i el del principi fonamental (que hom sol veure en la maternitat divina). L’estudi de totes aquestes qüestions és mantingut en congressos marians, nacionals i internacionals, i a través de nombroses publicacions, entre les quals no manquen revistes especialitzades en la temàtica mariològica.

Col·laboració: 
EVi
Llegir més...