La forma o manera d’aquesta unió configura la major part de vegades tota l’estructura de la societat, i d’aquí l’interès de molts investigadors (antropòlegs, sociòlegs, etc.) per determinar les característiques del matrimoni. La varietat de formes és molt gran, però les més esteses fins a temps molts recents es poden reduir a dues: matrimoni entre una dona i un home (monogàmia), entre un home i diverses dones (poligàmia) i, amb molta menys freqüència, una dona i diversos homes (poliàndria). En totes hi té una funció limitadora prioritària el tabú de l’incest (bé que no és entès de manera unívoca arreu). A banda, en les regles matrimonials de la gran majoria de les societats tradicionals, es pot establir una diferència bàsica entre les que practiquen el matrimoni dins del propi grup (endogàmia) o fora (exogàmia). La lliure elecció de cònjuge, d’altra banda, és també una característica de societats modernes, atès que, en la majoria de les tradicionals, la família o el clan restringeixen o fins i tot, en determinats casos, assignen els futurs cònjuges. Les regles de parentiu que regeixen en cada societat també influeixen en l’assignació del cònjuge (per exemple, en els casos de matrimonis avunculars, prohibits en algunes cultures que l’igualen a l’incest, però instituït en d’altres, o en el levirat) i en la posició en el grup de parentiu que pertoca als descendents individualment. Llevat de les societats igualitàries de caçadors-recol·lectors en les societats tradicionals estratificades el matrimoni sol reflectir l’estructura social en la qual té lloc, per tal com la major part dels matrimonis es donen entre persones d’un mateix nivell social (isogàmia), encara que pugui estar institucionalment reconeguda la possibilitat d’unions entre persones de rangs diferents (hipergàmia o hipogàmia), el cas extrem del qual seria l’anomenat matrimoni morganàtic. El matrimoni occidental tradicional és molt influït per la concepció monogàmica hebraicocristiana i per les característiques de l’esperit contractual del dret romà; des de la fi de l’imperi Romà, l’Església anà assumint la funció juridicosocial del matrimoni, el qual es convertí en una funció únicament canònica i religiosa fins ben entrat el segle XVIII a la major part d’Europa. Com a institució civil renasqué el 1580 als Països Baixos i, posteriorment, a l’Anglaterra de Cromwell i a les colònies britàniques de l’Amèrica del Nord. La Revolució Francesa tractà el matrimoni com un contracte civil (1791) i admeté el divorci. En el Codi de Napoleó (de gran influència a tota l’Europa continental) el matrimoni donà característiques autoritàries al pater familias. De qualsevol manera, la concepció il·lustrada de l’individu lliure, subjecte de drets i deures i responsable dels seus actes marcà ineludiblement l’evolució ulterior de la institució matrimonial.
Actualment la característica fonamental del matrimoni és el consentiment voluntari i lliure d’ambdues parts i la manca d’impediments diriments (que invaliden el matrimoni, el qual, per tant, pot ésser anul·lat) o impedients (que no l’invaliden, però el fan il·legal). La legislació vigent preveu com a causes de dissolució del matrimoni la mort o la declaració de mort de qualsevol dels cònjuges i el divorci. Pot haver-hi, també, anul·lació i separació. El matrimoni pot celebrar-se donant el consentiment matrimonial davant el jutge encarregat del registre civil, el batlle o delegat designat reglamentàriament, o en forma religiosa. Els contraents han d’ésser inscrits sempre en el registre corresponent. L’estructuració patrimonial del matrimoni pot ésser: d’unitat o d’absorció (actualment suprimida), contractual o de capitulacions matrimonials (capítol), tradicional al Principat de Catalunya i actualment en decadència, de comunitat de béns i de separació de béns. Per a contreure matrimoni, la legislació civil exigeix la majoria d’edat, si bé, per causa justificada, el jutge pot dispensar d’aquest requisit els qui han complert catorze anys. Amb la llei de l’Estat 13/2005, de modificació del Codi Civil, el legislador espanyol reconeix el dret a contreure matrimoni entre persones del mateix sexe. Així, el matrimoni té els mateixos requisits i efectes quan les persones que el contreuen són del mateix o de diferent sexe. El 2013 el govern espanyol aprovà una modificació del Codi Civil per la qual l’edat mínima per a contreure matrimoni legalment passava dels 14 als 16 anys.
Diverses religions, especialment el cristianisme, han volgut revestir d’un caràcter religiós l’acte social del matrimoni. El cristianisme n’ha fet un sagrament, el setè, i li ha reconegut un caràcter d’indissolubilitat, bé que en algunes tradicions cristianes ha existit o existeix encara (a l’Església ortodoxa, a les Esglésies de la Reforma) el divorci, sempre, però, com una excepció. Sobre això, un dels escassos texts neotestamentaris relatius al matrimoni, un passatge de l’Evangeli de Mateu, no deixa d’oferir dificultats a la interpretació dels exegetes. La teologia cristiana, d’altra banda, veu en el matrimoni cristià una imatge de la unió de Crist amb l’Església. Quant als ritus matrimonials, cada Església cristiana ha depès dels usos i els costums familiars i socials que, als diferents països, acompanyen la celebració de les noces i que ha anat assimilant gradualment. La litúrgia romana actual preveu la possibilitat de celebrar el matrimoni dintre o fora de la missa, però en tots dos casos cal que hi hagi una celebració de la paraula i una benedicció solemne dels esposos, per la qual hom disposa de diversos formularis. L’element essencial del sagrament és l’expressió del consentiment dels nuvis i la unió de les mans d’ambdós (dextrarum iunctio). Aquest darrer element i la velatio, l’acció de posar un vel damunt el cap de la núvia, que fou vigent durant segles a diverses Esglésies d’Occident, eren també característics de les antigues noces romanes. A les Esglésies orientals, la litúrgia matrimonial té dues parts ben clares i antigament separades en el temps: les esposalles, amb l’expressió del consentiment mutu, normalment al començament d’aquesta part, i la “coronació”, o matrimoni pròpiament dit, amb diverses pregàries i amb el ritu principal de la coronació dels esposos, que ha donat nom a tot el ritu matrimonial.
El matrimoni en la legislació catalana i espanyola
En el dret tradicional de Catalunya el matrimoni és regulat fonamentalment per les disposicions del dret canònic referents al sagrament del matrimoni, a les quals s’afegiren més tard certes disposicions contingudes a la Novísima Recopilación de les lleis de Castella, publicades amb posterioritat al decret de Nova Planta, que restablia el dret civil català anterior al 1704, bé que sense possibilitats de renovació. La uniformitat de la legislació espanyola referent a la celebració del matrimoni es produí amb la publicació de l’anomenada llei de matrimoni civil del 18 de juny de 1870, que instaurava arreu de l’Estat espanyol el matrimoni civil obligatori; però, quant als efectes referents a les persones i els béns dels cònjuges, preveia la subsistència de les disposicions peculiars del dret civil català i altres ordenaments hispànics. Aquesta llei fou derogada pel decret del 9 de febrer de 1875, que restablí la forma canònica com a normal del matrimoni i que admetia, com a forma excepcional, el matrimoni civil quan els contraents declaressin que no professaven la religió catòlica. El Codi Civil espanyol del 1889, en la mateixa tendència, sancionà el matrimoni canònic com a forma normal, i, amb un caràcter subsidiari, admeté el matrimoni civil per als no catòlics.
Aquest sistema matrimonial, després del parèntesi representat per la llei del 28 de juny de 1932, que instaurava novament el matrimoni civil obligatori i que fou derogada per la llei del 12 de juny de 1938, que tornava al sistema del Codi Civil del 1889, és el que perdurà després de la reforma del Codi de l’any 1958 (fins a la Constitució del 1978), que perseguia d’harmonitzar la legislació civil amb les directrius de la legislació canònica, en compliment del concordat del 1953. Però aquesta uniformitat legislativa, que, segons la llei del 1870, només havia d’afectar la celebració del matrimoni, a la pràctica tingué un abast més considerable, atès que la jurisprudència, tot al·legant l’intent d’uniformitat legislativa del 1870, declarà manta vegada la vigència a Catalunya del codi civil, que sanciona el requisit de la llicència marital per a la validesa de qualsevol acte de mitjana transcendència que, dins l’àmbit de la seva esfera patrimonial, volgués dur a terme la muller. La intromissió d’aquest requisit estrany que és la llicència marital es prolongà, salvant el breu període de vigència de la llei sobre igualtat jurídica dels cònjuges, dictada pel Parlament català el 18 de juny de 1934, fins a la darrera compilació del dret civil català del 1960, la qual torna al dret tradicionalment viscut al Principat suprimint el requisit de la llicència marital per a la dona casada catalana.
La promulgació de la Constitució de 1978 comportà la derogació del Concordat del 1953 per l’acord entre l’Estat espanyol i la Santa Seu sobre assumptes jurídics (3 de gener de 1979). En virtut d’aquest acord se substitueix el sistema de matrimoni civil pel de matrimoni civil facultatiu o sistema de lliure elecció, d’acord amb l’article 49 del Codi Civil. Segons el que estableix aquest article i el 51, poden celebrar matrimonis civils el jutge encarregat del Registre Civil, els jutges de pau, els alcaldes i els regidors en qui deleguin, secretaris judicials i funcionaris diplomàtics i consulars. Des del 2015, amb l’entrada en vigor de la Llei de jurisdicció voluntària, els notaris també estan facultats per a celebrar casaments.
Quant als efectes patrimonials, han estat sempre vigents a Catalunya el principi de llibertat de pacte (capítol 2 4), i, si faltava una previsió dels cònjuges sobre el règim de béns, la llei prescriu per als matrimonis catalans el sistema de separació de béns, que tradicionalment era mitigat per l’existència d’un dot aportat per la muller, però que avui s’ha convertit pràcticament en un règim de separació absoluta de béns, a causa de la progressiva decadència del dot. L’actual compilació del dret civil català estableix el sistema de separació de béns a manca de pacte de contrari, i regula també uns anomenats règims de comunitat, com són l’associació a compres i millores, d’una certa vigència al Camp de Tarragona, el pacte d’igualtat de béns i guanys de l’antiga diòcesi de Girona, l’agermanament, o sistema de comunitat absoluta de béns de la comarca de Tortosa, i, finalment, el pacte de convinença a mitja guadanyeria, que abans es practicava a la Vall d’Aran. Gran part de les normes reguladores del matrimoni es troben contingudes en el llibre segon del Codi Civil de Catalunya, aprovat per Llei del Parlament de Catalunya 25 ⁄ 2010, de 29 de juliol.
El règim econòmic matrimonial en el dret balear
A les Illes Balears, d’acord amb la tradició romana i catalana, el règim econòmic matrimonial és el de l’absoluta separació de béns entre el cònjuges. Es pot pactar un règim distint per mitjà de capítols matrimonials, que es poden formalitzar solament abans de casar-se, però no és costum de fer-ne, i, si se’n fan, no s’estableix cap sistema distint. Com a Catalunya, cada cònjuge reté el domini i l’administració dels béns que li pertanyen i fa seus tots els fruits, bé que amb l’obligació de contribuir proporcionalment —segons la Compilació balear— al sosteniment de les càrregues del matrimoni. La dona casada balear, doncs, quan el seu règim matrimonial és de separació de béns, no necessita, avui, llicència del marit per a disposar o gravar els seus béns propis, com tampoc no en necessita la dona casada eivissenca; però la Compilació inclou un paràgraf (“pertanyeran per meitat i per indivís a ambdós cònjuges els béns que no resultin privatius de cadascun”) que introdueix una falca estranya de caràcter comunitari, dins un sistema de separació o no comunitari, molt difícil d’interpretar, i que ha originat dificultats importants.
El matrimoni homosexual
Les unions homosexuals sancionades, sigui amb un protocol legal sigui a través de rituals religiosos o ambdós, han existit en algunes cultures, entre les quals hi ha la Xina de la dinastia dels Zhou. També es dóna entre alguns pobles africans en circumstàncies especials.
A Occident, en el món antic hi ha algunes referències de casaments homosexuals, com els dels emperadors Neró i Heliogàbal amb esclaus, però a causa del seu caràcter excèntric hom no pot inferir-ne que fos una pràctica ni tan sols infreqüent. D’altra banda, l’àmplia tolerància i difusió de l’homosexualitat en el món grecoromà i l’existència de relacions homosexuals estables i públiques, tals com les de l’emperador Publi Eli Adrià amb el seu esclau Antínous, no pressuposava l’existència de sancions legals o religioses ni reconeixement de drets emanats d’aquest tipus d’unions.
La condemna generalitzada de l’homosexualitat pel cristianisme ha condicionat la major part, bé que no exclusivament, del debat actual entorn al matrimoni homosexual: actualment només l’accepten algunes confessions protestants, mentre que en l’anglicanisme és objecte d’una encesa controvèrsia. En l’esfera civil, el matrimoni entre persones del mateix sexe no començà a ser plantejat en el món desenvolupat amb una certa projecció pública fins al final del segle XX, amb posterioritat a la despenalització i la lluita contra la discriminació per raó d’inclinacions sexuals. Molts dels arguments dels detractors del matrimoni homosexual giren entorn de la paternitat: la dualitat representada per les figures materna i paterna (sexualment diferenciada) és presentada com a requisit fonamental per al desenvolupament idoni de l’infant.
Precedits sovint de formulacions legals conegudes com “parella de fet”, “unió civil” o “unió lliure”, per les quals es reconeixia legalment l’existència de relacions estables de parella diferents del matrimoni tant entre homosexuals com entre heterosexuals, l’equiparació definitiva entre matrimoni heterosexual i homosexual (és a dir, que comporta els mateixos requisits i efectes quan les persones que el contreuen són del mateix o de diferent sexe), tingué lloc per primer cop als Països Baixos l’any 2001. Posteriorment ho feren Bèlgica (2003), Espanya (2005), el Canadà (2005), Sud-àfrica (2006), Noruega (2009), Suècia (2009), Portugal (2010), Islàndia (2010), Dinamarca (2012), Anglaterra i Gal·les (2013), França (2013), Escòcia (2014), Luxemburg (2014), Finlàndia (2015), Irlanda (2015) i Alemanya (2017). Als Estats Units, el matrimoni homosexual no fou reconegut a nivell federal fins el 2015. Anteriorment era legal en alguns estats. El 2010, l’Argentina fou el primer estat llatinoamericà a legalitzar el matrimoni homosexual, el 2013 ho feu el Brasil i el 2015 Mèxic.