Originàriament d’un caràcter dualista i molt propera a les religions índies, fou interpretada en un sentit estrictament monoteista per Zoroastre, el qual establí Ahura Mazdā (Ormazd) com a déu suprem i fonamentà la religió en una saviesa moral. Posteriorment esdevingué ritualista, sota l’influx dels mags medes, els quals codificaren, en temps dels arsàcides i els sassànides, els ensenyaments de Zoroastre i hi afegiren elements jueus i budistes (recopilació dels Avesta antic i recent); aquest sincretisme afeblí el monoteisme zoroàstric: el príncep del mal, Ahrimān (Angra Mainyu), s’erigí en rival d’Ormazd, en un dualisme quasi absolut. La mitologia mazdea es preocupà des del principi del problema de la mort i de la ultratomba: incineració dels cadàvers, culte al foc entre els antics aris, costum —establert posteriorment pels mags medes— de lliurar els morts als voltors en les torres del silenci (per tal que les ànimes sortissin a l’encontre del jutge suprem Mithara), etc.
Bé que la noció de salvador (shaoshyant) és lleugerament tardana, correspon, tanmateix, al paper representat per Zoroastre: l’home que obre les portes celestials als mazdaistes i els allibera en llur lluita contra el mal, i prototip de tots els salvadors posteriors, que mai no han estat divinitzats. Hom espera la vinguda d’un salvador darrer que portarà a terme l’"obra de la justícia”. Al segle VII els mazdaistes es refugiaren a l’Índia, on actualment el mazdaisme és encara una religió viva, els pārsi de l’Iran, o guèber, entre els quals sorgiren els autors més destacats de les obres teològiques mazdees: Dênkart (segle IX), els del Llibre de Zoroastre (segles XII-XIV) i els de les Revâyât (segles XV-XVIII).