megàlit

megalito (es), megalith (en)
m
Prehistòria

Dolmen de la Cova d’en Daina, prop del nucli de Romanyà (Santa Cristina d’Aro)

© JoMV

Monument construït amb pedres grans.

Els megàlits més corrents són els funeraris, sepulcres col·lectius, que poden ésser de diversos tipus (dolmen, galeria coberta, sepulcre de corredor, sepulcre de falsa cúpula) i que generalment són coberts per un túmul; entre els no funeraris es destaquen els menhirs. Foren construïts durant el final del Neolític i les primeres edats dels metalls, a una bona part d’Europa i en algunes altres zones.

A l’Europa central són molt notables els conjunts de Stonehenge (Anglaterra) i Carnac (Bretanya). Bé que sovint hom anomena també megàlits altres monuments, molt diferents, de Menorca, Sardenya i Malta, de datació més tardana, aquests no formen part de la cultura megalítica típica.

Als Països Catalans hi ha megàlits al N i al centre del Principat de Catalunya. Els tipus més corrents són els dòlmens senzills i les cistes, però hi ha també sepulcres de corredor i galeries cobertes, tipus que són característics de les zones litorals i prelitorals. També són coneguts els menhirs, a vegades relacionats amb conjunts megalítics, però altres vegades solts i de datació insegura. És corrent que alguns monuments megalítics fossin coneguts des de sempre i que tinguin noms populars, com arca (caixa), que sovinteja molt, cabana (com la Cabana del Moro, de Senterada, al Pallars Jussà), casa (com la Casa Encantada, del mateix terme municipal, o la Casa de la Bruixa, de la Vansa, a l’Alt Urgell) i cova (com la Cova d'en Daina, de Romanyà de la Selva, al Baix Empordà). A vegades el poble havia identificat el caràcter sepulcral dels monuments, com en el cas del Cementiri dels Moros (Torrent, Baix Empordà) i d’altres de semblants. L’estudi dels monuments megalítics començà a Catalunya durant la segona meitat del segle XIX.