Els megàlits més corrents són els funeraris, sepulcres col·lectius, que poden ésser de diversos tipus (dolmen, galeria coberta, sepulcre de corredor, sepulcre de falsa cúpula) i que generalment són coberts per un túmul; entre els no funeraris es destaquen els menhirs. Foren construïts durant el final del Neolític i les primeres edats dels metalls, a una bona part d’Europa i en algunes altres zones.
A l’Europa central són molt notables els conjunts de Stonehenge (Anglaterra) i Carnac (Bretanya). Bé que sovint hom anomena també megàlits altres monuments, molt diferents, de Menorca, Sardenya i Malta, de datació més tardana, aquests no formen part de la cultura megalítica típica.
Als Països Catalans hi ha megàlits al N i al centre del Principat de Catalunya. Els tipus més corrents són els dòlmens senzills i les cistes, però hi ha també sepulcres de corredor i galeries cobertes, tipus que són característics de les zones litorals i prelitorals. També són coneguts els menhirs, a vegades relacionats amb conjunts megalítics, però altres vegades solts i de datació insegura. És corrent que alguns monuments megalítics fossin coneguts des de sempre i que tinguin noms populars, com arca (caixa), que sovinteja molt, cabana (com la Cabana del Moro, de Senterada, al Pallars Jussà), casa (com la Casa Encantada, del mateix terme municipal, o la Casa de la Bruixa, de la Vansa, a l’Alt Urgell) i cova (com la Cova d'en Daina, de Romanyà de la Selva, al Baix Empordà). A vegades el poble havia identificat el caràcter sepulcral dels monuments, com en el cas del Cementiri dels Moros (Torrent, Baix Empordà) i d’altres de semblants. L’estudi dels monuments megalítics començà a Catalunya durant la segona meitat del segle XIX.