Hom sol distingir la memòria —com a capacitat, disposició o funció— del record, acte o procés de recordar. Bé que aquesta distinció arrela en la filosofia grega i la seva diferenciació entre mnéme i anamnesi, aquests termes tenien un significat peculiar: el primer es referia a la facultat de recordar les dades sensibles i a la retenció de les impressions i les percepcions, mentre que el segon al·ludia a l’acte espiritual mitjançant el qual l’ànima veu en el sensible l’intel·ligible, en virtut de força dels arquetips o idees que ha contemplat abans de la seva existència en el cos. Si el sentit connotat per mnéme perdura actualment en mots com memoritzar o mnemotècnia, el particular significat grec —sobretot platònic— de l’anamnesi pot ésser descobert com encara operant en l’etimologia llatina del mot record (re-cordare, tornar a afermar en el cor) i fou factor determinant en la comprensió augustiniana de la memòria com a sinònim de l’ànima mateixa i de la seva qualitat d’estabilitat i pervivència més enllà del pur flux del temps i del caràcter d’instantani del contingut sensible. L’esmentada distinció grega és també discernible en l’escolàstica (memòria sensible i intel·ligible), en Descartes (memòria corporal —consistent en vestigis impresos al cervell— i intel·lectual, i memòria com a conservació del passat i com a reconeixement d’aquest) i en Bergson (memòria-hàbit, o de repetició, i representativa —expressió de la continuïtat de la persona, definible com a ésser que té memòria, és a dir, història i tradició—).
Per bé que els models basats en diversos magatzems (memòria icònica o sensorial, memòria a curt termini i memòria a llarg termini) han estat substituïts per models més dinàmics, la diferència conceptual entre memòria a curt termini i memòria a llarg termini es manté com un referent important d’investigació. Si bé ambdues tenen un paper essencial per a l’individu, la primera d’aquestes es refereix a la capacitat per a retenir informació durant períodes breus de temps (uns pocs segons), mentre que la segona permet retenir-la per períodes molt llargs, àdhuc durant tota la vida. El funcionalisme d’una i l’altra i llurs relacions formen el nucli d’interès de la recerca experimental, a la qual cal afegir la investigació de les bases biològiques de la memòria. Psicològicament, pel que fa al problema del substrat de la memòria, sol ésser acceptada avui la teoria dita molecular: l’aprenentatge es basa en les alteracions de l’estructura química de les molècules que integren les neurones; altres científics, però, assenyalen l’ARN com a portador de la informació adquirida en el període d’activitat.
Les malalties de la memòria s’originen en deficiències degudes a ferides, intoxicacions o processos patològics (com és ara l’arterioesclerosi cerebral): segons l’emplaçament anatòmic del desordre que les origina, aquestes malalties poden ésser de tipus qualitatiu (síndrome de Korsakov) o quantitatiu (amnèsia), mentre que altres tipus menors són conseqüència de processos més difusos i afecten la memòria a curt o a llarg termini.
L’estudi de la memòria des de l’antropologia es fa en termes de memòria col·lectiva i no individual. Es parteix de la hipòtesi que les noves informacions es retenen a la memòria si l’individu pot fer relacions o analogies amb concepcions culturals prèvies. És en aquest sentit que es parla de memòria col·lectiva, considerada com un procés d’interacció social que fa que es recordin socialment alguns fets i se n'oblidin uns altres. En aquest procés de formació de la memòria col·lectiva s’ha analitzat el paper de la cultura material i dels rituals com a instruments per a fixar socialment determinades representacions i sentits socials. També s’ha analitzat la memòria col·lectiva com una forma de legitimació social que condueix, en determinats casos, a una memòria selectiva que només recorda del passat allò que és rellevant per al present.