Hom ha interpretat el naixement del mercantilisme com una conseqüència de l’aparició, a la darreria de l’edat mitjana, d’un nou tipus d’estat i del capitalisme comercial. A causa de llur estreta visió “nacionalista”, els mercantilistes no examinaren el comerç des d’un punt de vista internacional i no comprengueren, per tant, els defectes de llur esquema: si un estat assolia una balança de pagaments positiva, ho feia en detriment de la balança d’un altre estat, la qual cosa implicava la possibilitat de guerres aranzelàries i d’una minva considerable dels intercanvis comercials internacionals. El fonament teòric del mercantilisme no és, doncs, gaire sòlid ni profund (no aportà, per exemple, explicacions satisfactòries de la importància atorgada a l’acumulació d’or); per això el corrent mercantilista és considerat més com a expressió dels interessos d’una classe comerciant naixent que no com un sistema de pensament econòmic ben estructurat. Entre els seus principals portaveus cal esmentar els francesos Jean Baptiste Colbert i Jean Bodin, l’anglès Thomas Mun i els italians Ferdinando Galiani i Antonio Serra; a la península Ibèrica es destacaren les aportacions de Martín de Azpilicueta i Tomás de Mercado. Al s XIX el lliurecanvisme i la teoria de l’avantatge comparatiu en comerç internacional, defensats per l’escola clàssica, representaren la reacció enfront de les inconsistències del mercantilisme.
El mercantilisme als Països Catalans
Les principals manifestacions de tipus mercantilista als Països Catalans es troben, sobretot, al Principat. S'iniciaren amb memorials econòmics, entre el 1620 i el 1630, que defensaven sovint una protecció radical dels menestrals tèxtils (el més conegut és el de Jaume Damians, 1630), o bé una actitud més liberal envers els comerciants. Aquest tipus de memorial rebrotà entre el 1679 i el 1689, a redós del renaixement comercial de l’època. La principal figura és Narcís Feliu de la Penya, amb el seu Político discurso i, sobretot, amb el Fénix de Cataluña (1683). Josep Aparici (1708) defensà el lliure comerç i afirmà que el comerç és l’ànima de la república. La desfeta del 1714 tallà aquest mercantilisme, que no renasqué fins el 1768 amb F.Romà i Rossell i que continuà amb A.de Capmany i J.Caresmar i amb el valencià Sisternes, entre altres. La principal influència fou la del mercantilisme francès de 1730-60. Defensors d’una balança activa i d’un prohibicionisme radical, dels gremis i d’una reforma agrària per mitjà de l’emfiteusi, acceptaren, però, la nova indústria, i propugnaren com a indispensable l’obertura del comerç amb les colònies d’Amèrica per a la corona catalanoaragonesa i la formació del mercat peninsular mitjançant noves vies de comunicació. Consideraren la capacitat de producció com a il·limitada; el problema estava, doncs, en la dimensió de la demanda. La influència del mercantilisme encara és clara a La riqueza de las naciones (1817), de R.Llàtzer de Dou. Al s XIX els proteccionistes —sobretot Joan Güell i Ferrer— foren atacats pels lliurecanvistes i acusats de mantenir el mercantilisme.