mercat

m
Economia
Arquitectura

Parada de fruita i verdura al mercat de la Boqueria

© Lluís Prats

Lloc públic on són fetes les transaccions comercials.

Anteriorment al segle XIX servia de mercat la via pública, sovint aprofitant els edificis porticats i, normalment, centrant-se en una plaça gran que podia prendre el nom de mercadal. Als Països Catalans hi ha alguns casos de mercats coberts, com la desapareguda Hala dels Draps gòtica de Barcelona o la Porxada renaixentista de Granollers, tot i que cal considerar aquests edificis, com els de tipus llotja , més aviat com a llocs de mostra i contractació de mercaderies i no de venda directa. Les necessitats de la nova ciutat industrial duen, a mitjan segle XIX, a la reestructuració de mercats ja existents i a la creació d’altres segons les noves tipologies constructives. Cal destacar, a Barcelona, el de Santa Caterina (1842), els plans del qual —que no incorporen encara els nous materials— són de Francesc Sales i de Josep Mas i Vila; el de Sant Josep (o de la Boqueria) a la Rambla, al qual, bé que iniciat el 1840, no fou col·locada la coberta metàl·lica fins el 1914. Sens dubte, els dos mercats més importants són el Central de València i el del Born de Barcelona. Aquest (1874-76) segueix els plans de Josep Fontserè i Mestre, que l’estructurà, en el projecte definitiu —perfeccionant el model de Les Halles de París—, a partir de dos carrers ortogonals: la intersecció dels esmentats carrers és coberta per una piràmide octogonal de 30 m de diàmetre i 31 m d’alçada. El mercat valencià fou iniciat el 1910 segons projecte dels arquitectes catalans Francesc Guàrdia i Vial i Alexandre Soler i March; per mitjà d’una combinació de bigues i malles de ferro s’aconsegueixen unes cobertes en forma de cúpula; en la seva decoració abunda la ceràmica vidrada de tipus valencià. Cal esmentar, també a Barcelona, el de Sant Antoni (1872-84) d’Antoni Rovira i Trias, que incorpora les experiències constructives del Born; a Tarragona, el Mercat Públic (1911-15) projectat per Josep M. Pujol de Barberà, d’estructura de ferro i acurada decoració; i, a València, el de Colom (1914-16), també d’estructura metàl·lica, obra de Francesc Móra.