i literatures mesopotàmiques | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

literatures mesopotàmiques

substantiu femeníf
pluralpl
Literatura
literatura lit
Conjunt de literatures desenvolupades a Mesopotàmia, que comprèn la sumèria, escrita en aquesta llengua, i l’assiriobabilònica, en assiri i en babiloni, dos dialectes de l’accadi.

Es conserva bàsicament en tauletes d’argila, un material d’escriptura que ha demostrat la seva bondat malgrat el pas dels segles, a diferència del que succeeix amb el fràgil papir egipci. S'han conservat un bon nombre d’arxius i biblioteques a Mesopotàmia, com la d’Assurbanipal, a Nínive, on hi havia més de vint mil texts, bastants dels quals amb la recensió assíria d’una obra literària escrita en babiloni. Com altres de l’Orient antic (l’egípcia, l’hebrea o la ugarítica), posseeix un corpus d’escrits específicament literaris. En el conjunt del Pròxim i Mitjà Orient, ocupa un lloc d’honor en unió de l’egípcia i l’hebrea, tant pel fons com per la forma de les seves composicions, les quals exerciren una influència sobre altres literatures de la zona. Per si mateixa, la literatura sumèria tingué un paper decisiu com a motor de l’assiriobabilònica, bé que aquesta darrera assolí cotes més altes des del punt de vista formal. Quant a la literatura en accadi, els seus èxits foren obra en gran part dels babilonis, hereus dels sumeris, car Assíria anà sempre darrere seu en el terreny cultural. Entre les dificultats per a una recta valoració de la literatura mesopotàmica hi ha les nostres mancances lingüístiques i culturals —més acusades en el camp del sumeri que de l’accadi— amb la qual cosa determinats passatges i matisos són incompresos. Un obstacle igualment important són les llacunes i les corrupcions textuals que es donen en bastants obres i, així mateix, el caràcter incomplet d’una sèrie de composicions. Una altra dificultat és la de la clara delimitació entre el que és literari i el que no ho és (l'Enuma eliš, per exemple, pertany en sentit estricte a les fonts religioses, però té, nogensmenys, un clar vessant literari). Així mateix, hi ha fragments literaris en obres que no ho són específicament —el cas de les descripcions poètiques existents en les inscripcions de Nabucodonosor de Babilònia o en els annals dels reis assiris a partir de Teglatfalassar I (1115-1077 aC)—. Finalment, com en la literatura egípcia, hi ha una notable imprecisió cronològica pel que fa al període en què foren redactades les obres, ja que hom acostuma a tenir-les en còpies d’època molt posterior (el cas, per exemple, del Poema de Gilgameš). Aquesta imprecisió té una incidència negativa en la valoració actual de la literatura mesopotàmica període per període, car resulta molt difícil de determinar quina ha estat l’aportació en cadascun d’ells. Entre les característiques principals de la literatura mesopotàmica destaquen les següents: preponderància de la poesia sobre la prosa, reservada en general als texts no estrictament literaris; predomini de l’èpica i dels mites sobre els altres gèneres literaris; presència omnímoda de la religió en l’obra literària a causa de la seva importància en la vida dels mesopotamis (religió mesopotàmica); obsessió per la immortalitat i per la vida en el món inferior; i interès històric d’algunes composicions a causa de la manca d’altres fonts adients (el cas del poema èpic Gilgameš i Agga, que ens informa, entre d’altres aspectes, sobre les lluites entre les ciutats estat de Sumer a l’inici del període històric); i, finalment, anonimat de l’obra literària. Convé assenyalar també la incidència de la literatura en l’art mesopotàmic, especialment en la glíptica, on no són infreqüents determinats episodis èpics o mítics. La seva anàlisi per períodes resulta bastant més complexa que la d’altres literatures a causa de l’esmentada imprecisió cronològica dels texts existents. N'és una prova fefaent el fet que el període sumeri antic (2700-2371 aC) no ha lliurat pràcticament cap composició, quan hom sap que fou aleshores que començà la literatura sumèria i la mesopotàmica. Aquesta situació es prolongà durant la dinastia d’Accad (2371-2191 aC), el període guti (2240-2120 aC) i la dinastia III d’Ur (2113-2006 aC). És a partir de la dinastia I de Babilònia (1894-1595 aC) que hom pot datar amb una certa seguretat una colla d’obres, les quals, però, reprodueixen models, tendències i temes d’èpoques anteriors. Fou, malgrat tot, un període important. Tot el patrimoni acumulat en aquest camp durant segles d’activitat literària havia d’ésser degudament estudiat, classificat i catalogat durant el període cassita (1595-1157 aC), considerat com la darrera gran fase de la literatura mesopotàmica. Poques aportacions hi feren, efectivament, els babilonis i els assiris posteriors (1157-627 aC) —bé que aquests darrers inclogueren elements clarament literaris en els annals dels seus reis— i la dinastia caldea o neobabilònica (626-538 aC). Malgrat la seva vàlua, la literatura mesopotàmica és bastant pobra en gèneres literaris, en part, segurament, a causa de les inexistència de tombes inscrites com les egípcies. Un dels gèneres més importans és l'èpica. Dels sumeris hom conserva tres composicions centrades entorn de la figura històrica de Gilgameš, senyor d’Uruk: Gilgameš i Agga, que descriu la seva lluita del primer amb el segon, rei de Kiš; Gilgameš i el País dels Vius, on es planteja un dels temes més freqüents de la literatura mesopotàmica: la recerca de la immortalitat (fou utilitzada, segurament, en la redacció del Poema de Gilgameš), i La Mort de Gilgameš. Pel costat babilònic, hom disposa de tres obres mestres: el Poema de la Creació o Enuma eliš, que narra la creació per Marduk, principal divinitat de Babilònia; el conegudíssim Poema o Epopeia de Gilgameš (el títol accadi és Ša nagba imuru: “aquell que ho veia tot”), compost de dotze tauletes, l’onzena de les quals descriu l’encontre de l’heroi amb Utnapištim, el Noè mesopotàmic, que havia aconseguit de salvar-se del diluvi. L’impacte d’aquesta obra fou molt gran, tant a Mesopotàmia com a altres llocs de l’Orient antic (hom conserva fragments de la versió hittita i de la hurrita); i el Poema d’Atrahasis, que tracta dels pecats de l’home i el seu càstig amb pluges i diluvi. De caire també èpic són una sèrie de narracions històriques assíries, entre les quals destaquen el relat de la victòria d’Adad-nirari I (1307-1275 aC) sobre Nazimaruttash, rei cassita de Babilònia, i el triomf de Tukulti-Ninurta I (1244-1208 aC) sobre el també cassita Khastiliaš IV. La influència de la religió en la literatura mesopotàmica, en general, esdevé abassegadora en el cas dels mites, conreats amb gran assiduïtat. Són sumeris el d'Enki i Ninḫursag, qualificat de mite del Paradís; el de Dumuzi i Enkimdu, on es narra una situació similar a la de Caín i Abel; el del Diluvi i, sobretot, el del Descens d’Inanna al món inferior, prototip del Descens d’Ištar dels babilonis. D’aquests darrers es conserva, entre d’altres, la Creació de l’home per la deessa Mare, on es descriu la dita creació, feta a base d’argila barrejada amb la carn i la sang d’un déu; el Mite d’Adapa, que insisteix en el tema de la immortalitat; el Mite de Nergal i Ereškigal, i, sobretot, el Descens d’Ištar al món inferior (tracta de la seva baixada a aquesta regió tan temuda pels mesopotamis i la seva tornada al país dels vius); el Mite de Zu (robatori de les tauletes del destí per aquest déu ocell) i el Mite d’Etana, l’home que pujà al cel damunt el llom d’una àguila per buscar-hi la “planta de vida”. El gènere de les lamentacions, documentat també en la Bíblia (Ekhah o Lamentacions), no és particularment important en la literatura mesopotàmica. Una de les peces més característiques és la Lamentació sobre la destrucció d’Ur, sumèria, on és descrita la ruïna d’aquesta ciutat cabdal en el context de Sumer, després d’ésser saquejada pels elamites (2006 aC). Al marge del seu valor literari, constitueix un interessant document històric. Més ben representada és la literatura sapiencial, tan en voga a l’Orient antic. Totes les composicions són, aparentment, d’origen babilònic: Diàleg pessimista entre amo i criat, Diàleg sobre la misèria humana, dit l’"Eclesiastès babilònic” i, sobretot, el famós Ludlul bel nemeqi (“adoraré el senyor de la saviesa”), qualificat de “Job babiloni”. Proper a aquest gènere és el dels proverbis, dels quals n'hi ha una sèrie en accadi que forma part de col·leccions o que són inclosos en diferents menes d’escrits. Resta, finalment, el gènere de les faules, bastant conreat pels babilonis. En són exemples la del Cavall i el bou, el Mosquit i l’elefant i la Disputa entre la palmera datilera i el tamariu. La literatura mesopotàmica exercí una influència sobre d’altres de l’orient antic, especialment sobre l’hebrea o bíblica, com resulta evident per tots els paral·lelismes, nombrosos i importants, que hom ha pogut detectar entre l’una i l’altra (el més important és el del relat del diluvi a la tauleta XI del Poema de Gilgameš i a Gènesi, 7-8).

Col·laboració: 
RaG
Llegir més...