Resulta de la simplificació del minoic A, llengua fins ara no identificada, i és conservada en diverses tauletes d’argila, trobades a Tebes, a Pilos i a Cnossos, publicades el 1939 per Bennet i desxifrades el 1953 per Ventris i Chadwick. El grec en què són escrites és molt arcaic i sembla emparentat amb allò que més tard seran els dialectes arcadi i xipriota. Actualment no és acceptada la tesi de Georgiev que veu en el micènic com una mena de koiné feta de trets jònics i eòlics. Pel que fa a l’adaptació de la llengua grega a l’escriptura, cal dir que és molt imperfecta: les líquides l i r es confonen (A-ki-re-u per Αχιλεύς); les consonants finals no acostumen a ésser anotades (e-re-ta per ερετας), amb les confusions que el fet origina en una llengua que és flexiva; tampoc no és anotat el segon element del diftong, llevat d’algunes excepcions (e-u, o-u); en el grup format per s més oclusiva, la s no és anotada (pe-mo per σπερμν); a excepció de les consonants dentals, no apareix distinció entre sonora i sorda; manca l’anotació de les aspirades (e-ke-to per έχετοι, te-o-jo per ϑεοῖο, A-ke-u per Αιγεύς). Com a trets fonètics més característics cal assenyalar la conservació de les labiovelars i la creació d’un ressò vocàlic o per part de les líquides l i r (pe-mo per σπερμν). Morfològicament és de remarcar la pervivència de la desinència -φι (en forma de -pi): qe-to-ro-po-pi per τετροποδ-φι. També són conservades les desinències -oio del genitiu (te-o-jo/ϑεοιο) τοι i ντοι de la veu mitjana (e-ke-to/έχετοι) i -δε, que indica direcció (Pe-re-u-ro-na-de/Πλευρώνα-δε. Molts d’aquests trets s’han conservat en el grec homèric.
m
Lingüística i sociolingüística