Els seus components més bàsics consten d’una unitat central i de dos perifèrics (pantalla i teclat), que proporcionen la interactivitat amb l’usuari. La unitat central inclou un microprocessador, de 8, 16 i actualment 32 bits per al tractament de les dades; la memòria principal, de 16 o 32 megabytes; la memòria auxiliar en un o diversos discs durs, actualment amb una capacitat mínima superior als 2 gigabytes, i un rellotge a partir del qual s’organitza l’execució de les instruccions. La pantalla, de raigs catòdics, fou al principi bicolor però actualment és sempre en color i de resolució variable segons el model. Hom pot configurar el teclat a partir dels programes emmagatzemats, segons la mena de tasca o codis requerits (alfabets, etc).
En els microordinadors (o ordinadors) portàtils, la pantalla —de cristall líquid o de plasma— i el teclat formen un sol cos amb la unitat central. Hi ha també altres perifèrics (comunicats amb la unitat central mitjançant els busos de direcció i de dades i els senyals de control): les unitats de disc, de mida normalitzada (3,5 polzades, i els actualment en desús de 8 i 5,25 polzades) permeten introduir dades mitjançant un suport magnètic extern, així com els lectors o enregistradors de discs compactes (CD-ROM). Les impressores, al principi d’impacte, han estat substituïdes per les de tinta o de raig làser.
Un altre dispositiu perifèric generalitzat és el ratolí, que maximitza la interactivitat gràcies a la mobilitat sobre la pantalla. Semblantment, hom pot connectar mitjançant mòdems i targetes diversos dispositius electrònics (de so, d’imatge, de transmissió de dades).
D’altra banda, la interconnexió amb xarxes de diversos microordinadors i amb grans ordinadors ha augmentat la potencialitat dels primers, en actuar simultàniament com a unitat autònoma de processament de dades i com a terminal. Des de la meitat dels anys noranta, l’extensió de les xarxes informàtiques descentralitzades, especialment internet, que té el microordinador com a mitjà fonamental de comunicació amb l’usuari, obre noves perspectives d’evolució i de concepte.
Sorgits a la dècada dels setanta, els microordinadors han assolit una difusió massiva al món desenvolupat, afavorida per l’evolució accelerada de la tecnologia electrònica. Un dels aspectes en què la innovació tecnològica ha incidit més en els microordinadors és la miniaturització progressiva dels components electrònics circuit integrat, que ha donat lloc a un creixement exponencial de la capacitat tant d’emmagatzematge de dades com de la potència d’execució de tasques cada cop més complexes. D’aquests avenços, n'ha resultat una versatilitat creixent, que hom comprova amb l’aparició de programes d’execució cada cop més simple i amb menys requeriments tècnics per part dels usuaris (particularment processadors de texts, tractaments de bancs de dades i jocs). Per tant, els actuals microordinadors tendeixen, dins d’uns límits, a desenvolupar aplicacions abans reservades a ordinadors molt més grans i només executables per programadors professionals.
Finalment, la difusió dels microordinadors tant en l’àmbit domèstic com en el laboral presenta un efecte de retroalimentació sobre els preus del maquinari, el qual, en un descens gairebé continu, n'estimula al seu torn la demanda.
L’any 2003 es començaren a introduir al mercat ordinadors personals amb arquitectura de 64 bits, fins aleshores únicament emprada en equips d’altes prestacions. AMD introduí l’arquitectura x86-64 o AMD64, compatible amb x86 amb els primers microprocessadors Opteron per a servidors, i Althon per a ordinadors personals. Intel adoptà inicialment l’arquitectura desenvolupada per AMD, denominada EM64T o Intel 64, fins el 2007, que desenvolupà una nova arquitectura de 64 bits, amb el microprocessador Itanium, no compatibles amb arquitectura x86.