i mineralogia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

mineralogia

Terme obsolet de mineralogiaorictognòsia, Terme obsolet de mineralogiaorictologia, mineralogía (es), mineralogy (en)
substantiu femeníf
Terme obsolet de mineralogiaorictognòsia, Terme obsolet de mineralogiaorictologia, mineralogía (es), mineralogy (en)
mineralogia mineral
Ciència que estudia els minerals.

La mineralogia no solament s’ocupa de les substàncies que formen l’escorça terrestre, sinó que també comprèn els meteorits i les mostres de minerals extraterrestres que hom pot obtenir. La mineralogia és una part de la geologia, puix que els minerals són els elements constituents de les roques, i, d’altra banda, té punts de contacte amb la química, puix que els minerals són composts químics. La mineralogia té l’origen en els temps prehistòrics, quan els homes utilitzaven colorants naturals per a fer pintures. Durant l’edat de la pedra, alguns minerals (principalment varietats del quars) foren utilitzats per a fabricar eines, i el tractament tècnic dels minerals metàl·lics per tal d’obtenir ferro, coure, plom i argent, data aproximadament de fa 4 000 anys. El document més antic sobre els minerals és el Tractat de les pedres , del filòsof grec Teofrast (372-287 aC). Al s. I dC Plini compilà molts coneixements d’història natural i descriví molts dels minerals que aleshores eren utilitzats com a gemmes, colorants o menes metàl·liques. Durant l’edat mitjana la mineralogia no tingué cap avenç important, i l’interès per aquesta ciència no rebrotà fins al Renaixement. Una obra clàssica d’aquest període és la de l’alemany G.Agricola; després d’ell es destaca la figura del danès Niels Tensen, anomenat Stenon , que el 1669 enuncià la llei de constància de la simetria (o dels angles díedres), la qual palesà la importància de la forma cristal·lina i impulsà el desenvolupament de la cristal·lografia. Durant el s. XVIII els progressos foren lents, però constants; entre els investigadors que es destacaren, la majoria suecs i alemanys, cal esmentar especialment A.G.Werner (1750-1817). En aquesta època la mineralogia i la química anaven molt lligades, i aquest fet motivà el descobriment de molts elements químics. Tanmateix, la importància de la cristal·lografia per a l’estudi dels minerals fou establerta sobretot gràcies als treballs de René Haüy (1743-1822). Durant els primers anys del s. XIX hi hagué un gran progrés en el camp mineralògic, motivat sobretot per la formulació de la teoria atòmica i pel descobriment que els minerals són substàncies químiques de composició definida. El químic suec Berzelius (1779-1848) i el seu deixeble Mitscherlich (1794-1863) estudiaren químicament els minerals i enunciaren els principis en què es basa la classificació química d’aquests. Cap al 1870 la invenció del microscopi polaritzador i la seva aplicació per a determinar les propietats òptiques dels minerals posaren a les mans dels mineralogistes una nova eina de gran importància. Al començament del s. XX cal destacar l’aportació de Max von Laue, que el 1912 demostrà que els cristalls difracten els raigs X i que les fotografies obtingudes per difracció permeten de deduir les posicions reals dels àtoms en els cristalls (diagrama de Laue). Així, doncs, el mineralogista, que fins aleshores només podia estudiar la forma externa dels cristalls, llurs propietats òptiques i llur composició química, pogué estudiar-ne l’estructura interna.

Col·laboració: 
JNo / TMC
Llegir més...