La pràctica d’il·lustrar llibres és molt antiga. N'és un dels exemples més antics el Llibre dels Morts , compost a Egipte vers l’any 1900 aC. Els exemples de miniatura en papirs grecs i llatins són gairebé inexistents. Hom conserva, per contra, alguns importants còdexs llatins miniats dels s. IV al VI. El manuscrit grec miniat més antic és la Ilíada picta , datable del s. V, amb miniatures que segueixen la tradició romana. La miniatura bizantina, que ha deixat alguns còdexs il·lustrats remarcables del s. VI, com el Gènesi de Viena, experimentà un llarg eclipsi des del s. VII fins al s. IX, època en què tingueren lloc les lluites iconoclastes (725-843). Reapareix al s. IX i té un període brillant entre els s. X i XII. A l’Europa de cultura llatina els manuscrits miniats foren escassos durant l’alta edat mitjana. Les dues peces més importants d’aquesta època són el Saltiri Ashburnham (l’origen hispànic del qual és discutit), inspirat en un model africà, i la Bíblia Amiatina , copiada a Anglaterra vers el 700. Aproximadament per aquest temps aparegueren els primers monuments de la miniatura hibernosaxona, caracteritzada per les seves estilitzacions i l’hàbil treball d’entrellaç, que tingué una considerable influència en el renaixement carolingi, època en la qual la miniatura assolí un nivell elevat. Entre les seves obres mestres hi ha la primera Bíblia de Carles el Calb i el Saltiri d’Utrecht. A la segona meitat del s. X es formen escoles locals en nombrosos escriptoris, dels quals sorgirà un art menys savi que el carolingi. D’altra banda, aquest tingué una prolongació en la miniatura otoniana, que florí a Renània i a Westfàlia i fou l’antecedent immediat de la miniatura romànica, que s’imposà a tots els països de cultura llatina. Anterior al període romànic és la miniatura espanyola, habitualment denominada mossaràbiga, amb forta originalitat, de la qual hom conserva exemplars importants d’entre els s. X i XII. Han esdevingut cèlebres dins aquesta miniatura els manuscrits que il·lustren el Comentari a l’Apocalipsi del Beat de Liébana (Beatus). Als Països Catalans comença de fet al primer romànic: Bíblia de Ripoll (Biblioteca Vaticana) i la de Sant Pere de Rodes (Bibliothèque Nationale de París). Aquest tipus d’art perdura encara en la plenitud del romànic, en general amb caràcter arcaïtzant. Les dues miniatures grans del Liber Feudorum Maior (compilat en 1192-96) i les altres més petites de la mateixa mà tenen una forta originalitat. A l’inici del període gòtic es dibuixen dues direccions ben marcades: la francogòtica, que es distingeix pel seu caràcter lineal i pels fons llisos, daurats o monocroms, amb quadrícules o malles de colors plans, i l’italogòtica, caracteritzada per la importància dels fons i pels contorns de les figures, fets amb pinzell. Consta documentalment que Ferrer Bassa, que pertangué a aquest corrent, es dedicà a la miniatura. Les dues obres conegudes més importants d’aquesta escola són mallorquines: el Llibre de Privilegis de Mallorca (Arxiu Històric de Mallorca), copiat el 1334, i les Leges Palatinae (~1337; Brussel·les, Koninklijke Bibliotheek), ambdues atribuïdes al mestre del rataule de Santa Quitèria, del Museu Arqueològic de Mallorca. L’italianisme continuà influint la pintura i la miniatura catalanes durant el s. XIV i la primera meitat del XV. Un conjunt de manuscrits miniats s’han agrupat entorn del Mestre de Sant Marc; tots, malgrat que poden pertànyer a tallers diferents, tenen, però, afinitats d’escola i coincideixen en la repetició de fórmules; Ramon Destorrents, Arnau Bassa —identificat amb el Mestre de Sant Marc—, Pere i Jaume Serra i Arnau de la Penna —àmpliament documentat— poden haver participat en aquesta florida de la miniatura centrada sobretot a Barcelona. Entre les obres cabdals de l’època, que omplen la segona meitat del s. XIV, hi ha les de la segona mà del Llibre de Privilegis de Lleida, el Missal 112 de Ripoll, el Breviari d’amor (British Museum), el manuscrit hebreu de la Guia de perplexos de Maimònides (1348; Copenhaguen, Biblioteca Reial), la part més moderna del Saltiri anglocatalà de París, el Decret de Gracià (British Museum), el Llibre Verd de la ciutat de Barcelona, el Breviarium oscense (catedral d’Osca), el Missal (Reus, Museu Rull-Prim), un Missal de la col·legiata de Sant Feliu de Girona, la Crònica dels Reis d’Aragó i comtes de Barcelona (Universitat de Salamanca), un dels manuscrits de les Ordinacions de cort del rei Pere , de París, el Missal 116 (catedral de València), etc. Pertanyen al regnat del rei Martí els dos missals de Sant Cugat del Vallès (~1400) d’escola avinyonesa, l’esplèndid Breviari del rei Martí (París, Bibliothèque Nationale), que es degué compondre entre el 1398 i el 1407, i el Missal de Santa Eulàlia (catedral de Barcelona), atribuït a Rafael Destorrents i obra mestra de la miniatura gòtica catalana (~1403). Entrat el s. XV hi ha dos llibres miniats del taller de Bernat Martorell: el Comentari dels Usatges de Ramon Marquilles (1448) i un Llibre d’hores , tots dos a l’Arxiu Històric de Barcelona. En aquestes obres hom pot observar una progressiva atenció al detall en les escenes representades, i els fons, d’acord amb les tendències de la pintura de l’època, esdevenen com més va més realistes. Al País Valencià, al principi del s. XV, hi havia un taller important, que féu la il·luminació del Liber instrumentorum (catedral de València), que presenta estretes afinitats amb la miniatura del Principat del temps del rei Martí. Domènec Crespí, miniaturista del Consolat de Mar (~1409; ajuntament de València), inicià una escola valenciana que tingué per figura principal el seu fill Leonard Crespí, il·lustrador del Llibre d’hores d’Alfons el Magnànim (1439-43), on hom ja pot observar influències flamenques, que es feren sentir molt en la segona meitat del segle, sobretot en Pere Joan Ballester, il·lustrador, entre altres obres, d’un Missal (catedral de València). La influència del Renaixement italià és present en la còpia del Primer del Crestià d’Eiximenis (Biblioteca d’El Escorial). Els manuscrits miniats més importants de caràcter humanístic són els signats pel cal·lígraf Altadel o Altadill, que havia treballat a la cort napolitana del Magnànim. A partir del s. XVI, l’art de la miniatura perdé ràpidament terreny, a causa de l’increment que prengué la impremta. Això no obstant, els grans llibres de cor i les executòries nobiliàries continuaren essent pintades a mà. Aquesta situació durava encara al s. XVIII.
f
Art
Arxivística i biblioteconomia
miniatura del Missal de Sant Cugat que representa la Pentecosta, per Joan Melic (s XV)
© Fototeca.cat
Pintura de figures petites, ornaments, etc, feta sobre pergamí, vitel·la, etc, en els manuscrits medievals, en els missals, etc.