Pot definir-se com el trobament i contrast d’un passat religiós més aviat codificat —mètode escolàstic, autoritat dels Pares i de la Tradició, magisteri eclesiàstic— i un present que ha trobat en altres llocs les fonts vives de la pròpia inspiració. Afronta tres sèries de problemes: el teològic de l’evolució dogmàtica, l’històric de la formació o formulació de les doctrines i el psicosociològic de les transformacions en la fe religiosa. Els conceptes afrontats pel modernisme són els fonamentals: valor del coneixement en ordre a la fe, establint un doble ordre de coneixements totalment separats, puix que la fe és fruit d’un acte alògic; la revelació, que resta privada de tot carisma d’inspiració; i principi de l’evolució aplicat sense discriminació tant al dogma com a tota tradició —estructural o cultural— de l’Església. El moviment entronca amb el liberalisme protestant i el reformisme catòlic alemanys, amb el moviment d’Oxford anglès, amb el Risorgimento italià, que el feu desenvolupar a Itàlia en el camp de l’acció social i de la cultura religiosa, i amb el ressorgiment dels estudis bíblics a França, en la línia animada per Lleó XIII.
Els seus representants principals foren A. Loisy, G. Tyrrell, F. von Hügel, E. Buonaiuti i R. Murri. La primera intervenció pontifícia fou el 1903 per condemnar cinc obres de Loisy, a petició de l’arquebisbe de París; després, el decret Lamentabili (1907), amb 65 proposicions procedents generalment d’obres del mateix autor; l’encíclica Pascendi (1907), amb un quadre de conjunt del moviment; i el motu proprio Sacrorum Antistitum (1910), imposant el jurament antimodernista. En totes aquestes accions intervingueren activament els cardenals Merry del Val, De Lai i Vives i Tutó; Humbert Benigni fundà el Sodalitium Pianum, associació secreta per a recollir informació sobre les persones sospitoses. Les conseqüències de tot aquest procés foren, entre altres, la repressió indiscriminada (texts d’autors no modernistes eliminats dels seminaris), tancament als corrents intel·lectuals no tradicionals i intolerància davant el món modern, encoratjament dels estudis (edició crítica de la Vulgata confiada als benedictins, el 1907; fundació del Pontifici Institut Bíblic, el 1909) i l’enfortiment disciplinari, especialment de l’element jeràrquic.