Tradicionalment, la mort havia estat considerada un pas radical i immediat de l’ésser, de la vida, a un estat oposat, caracteritzat per la passivitat i la immobilitat. Aquest concepte, d’oposició vida-mort, s’ha anat transformant en virtut dels progressos científics, tècnics i culturals dels darrers temps. Actualment, determinar el moment en què hom pot considerar com a definitivament paralitzat el funcionament vital és com més va més complex i problemàtic. Abans hom entenia la mort com a conseqüència de l’aturada de les funcions respiratòries. Posteriorment (i encara aquesta concepció no ha estat totalment superada), la mort és diagnosticada quan hi ha aturada de l’activitat cardiovascular. Ara com ara, l’aturada de les funcions respiratòries i fins i tot la de l’activitat cardiovascular són, per elles mateixes, causes bàsiques de la diagnosi de la mort. Actualment hom accepta com a factor determinant per a delimitar la separació entre la vida i la mort l’aturada irreversible de determinades funcions encefàliques. Aquest concepte, anomenat mort cerebral, és caracteritzat per un traçat pla de l’electroencefalograma. Per aquest motiu, cal considerar “viva” una persona que presenti un enregistrament electroencefalogràfic positiu, encara que les funcions considerades vitals tradicionalment siguin absents i es produeixin per mètodes artificials. A causa d’aquest problema, ha sorgit una importantíssima qüestió dins l’àmbit conceptual, ètic i pràctic de la mort: l'eutanàsia per omissió, és a dir, la terapèutica per a interrompre l’allargament ineficaç de la vida, i que és motiu de grans polèmiques.
La mort com a qüestió filosòfica
La problemàtica filosòfica entorn de la mort segueix una corba que va de fora a dintre, del problema analitzat objectivament al drama viscut interiorment. Pot ésser interessant d’esbossar les tres maneres clàssiques de presentar el problema de la mort. La primera és la de les doctrines de la caiguda , originada amb els Upanisḥads, a l’Índia, i amb Plató, a l’Occident, que es prolonga fins a Descartes i Malebranche: la mort és l’alliberament de la presó corporal de l’ànima, la qual torna a adquirir gust per l’intel·ligible, en el qual es perd com les aigües del riu en la mar (Plató, Plotí), mitjançant la subsistència de l’ànima, sovint en la forma del “jo” (Descartes i Malebranche). La segona correspon a la de les doctrines de la informació, de la qual són representants típics Aristòtil, Tomàs d’Aquino i, en els temps moderns, Maine de Biran i Bergson: l’ànima informa el cos, en tant que és forma o acte del cos —matèria que ha d’ésser informada per l’ànima (Aristòtil)—, la qual cosa significa que no hi ha una immortalitat de l’ànima independent del cos —resurrecció de la carn (Tomàs d’Aquino)—; o, dit d’una altra manera, l’experiència del propi jo palesa en aquest una “força hiperorgànica” que anuncia la immortalitat, realitzable per l’ajut sobrenatural (Maine de Biran sembla analitzar els efectes d’aquest ajut sobre la seva pròpia vida; Bergson i Teilhard de Chardin se situen també en una línia similar). La tercera manera correspon al corrent monista materialista, que considera la mort com un fet a constatar, que troba la seva completa explicació, tant per a l’home com per als altres éssers, en la constitució física del cosmos: en l’antiguitat en són representants Leucip, Demòcrit, Epicur i Lucreci; al s. XIX cal esmentar el positivisme de Comte i el materialisme històric de Marx i Engels, i al s. XX el biòleg Jacques Monod.
Les nocions de mort i de resurrecció estructuren, d’una manera o una altra, la consciència religiosa universal (segons que sembla ésser interpretable el més antic culte als morts), més enllà de les diferències de nivell cultural i la diversitat dels contexts socioculturals. Entre les molt variades formes de representació del pas de la vida a la mort i de la represa d’aquella mitjançant la superació d’aquesta en la resurrecció, la més privilegiada ha estat sempre la del ritme cíclic de la natura: els déus mateix (Adonis, Atis, Osiris, etc.) s’acomoden sovint al cicle vegetal, celebrat amb èmfasi especial en la festa de l’any nou; la lluna amb les seves fases explicita també la circulació mort-vida, o, si es vol, el destí de l’home en aquest món. En el cristianisme l’anunci de la mort i de la resurrecció ocupa un lloc preeminent; així, el Jesús joànic és presentat com a “resurrecció i vida”, bé que ningú com sant Pau no ha elaborat la doctrina de la mort i de la resurrecció en el si del cristianisme primitiu: la seva aportació essencial sembla haver estat la no-separació d’aquests dos esdeveniments en la vida de Jesús i, conseqüentment, en la vida de tots els seus seguidors (identificats, pel baptisme, amb la sort del Crist), afirmant alhora la solidaritat dels aspectes soteriològic i escatològic de la mort i de la resurrecció. El cristianisme patrístic continuà l’esforç per presentar la mort i la resurrecció en contraposició amb el pensament grec de la reencarnació, segons la qual l’ànima humana s’incorpora, després de la mort, a un altre cos d’home o d’animal. En totes les èpoques, el cristianisme s’ha presentat com un missatge per fer cara a la mort.
La mort a la literatura
El tema de la mort constitueix un dels tòpics més freqüents en la història de la literatura. Ja en Homer és subratllada la caducitat humana i el seu destí mortal. El pensament clàssic s’acara amb la mort en una autèntica meditació i, pel fet de mancar d’una idea transcendent, la considera com un alliberament, com un pas de l’ànima cap a una altra existència en un altre cos (els pitagòrics, Plató), o com un fenomen inevitable, que no cal témer (Epicur), i que és absolutament d’acord amb la natura (Marc Aureli). El cristianisme aporta la nova idea esperançadora i transcendent i, en la seva literatura, la mort és celebrada com a dies natalis , el dia que hom comença a atènyer la felicitat i la immortalitat. A l’edat mitjana, la preocupació per la mort és bandejada, seguint el consell horacià del carpe diem , amb l’increment dels plaers dionisíacs i eròtics (la poesia dels goliards), o bé la seva presència s’accentua, amb un caràcter terrorífic i macabre i amb una intencionalitat didacticomoral, fins a fer-se obsessiva en les danses de la mort. El Renaixement torna a la idea, típicament pagana, de vèncer la mort per mitjà de la glòria i de la fama (els Trionfi de Petrarca), sempre dins l’intent desesperat dels homes de fer comprensible o assolible allò que, fatalment, és tot el contrari. Per als romàntics, la mort és contemplada com a alliberament i, en ells, cobra nova vigoria el vell tòpic —atribuït ja a Menandre— de la bellesa de la mort en l’edat jove. Cal dir, però, que sempre influeixen la visió literària de la mort les diverses circumstàncies sociohistòriques dins les quals l’home viu immergit. Amb l’època moderna —potser a causa de l’auge creixent de l’agnosticisme i dels moviments filosòfics antitranscendentalistes i de la crueltat de les conflagracions bèl·liques— hom arriba a considerar la mort com l’eix entorn del qual gira cadascun dels homes, i es manifesta la clàssica i tràgica idea que l’home és només un ésser per a la mort. En la literatura catalana contemporània aquest és el cas de l’obra de Salvador Espriu. D’altres escriptors (Màrius Torres, Joan Teixidor) salven aquesta mateixa obsessió amb la creença en la promesa cristiana de la resurrecció.
La mort en el dret
La mort és causa d’extinció de la personalitat i, per tant, de la capacitat jurídica de les persones físiques. Les morts són registrades als arxius judicials amb la certificació prèvia del metge forense. Quan la mort ha estat violenta o natural sospitosa, hom practica una investigació.