i musicologia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

musicologia

musicología (es), musicology (en)
substantiu femeníf
Música
musicología (es), musicology (en)
música mús
Conjunt de disciplines que estudien la música com a fet de cultura.

Comprèn nombroses branques que són objecte d’una gran especialització: l’estètica i la sociologia musicals, la fisiologia i la psicologia del so, la mecànica dels instruments, l’etnologia musical i la branca històrica, que estudia l’evolució del ritme, de la melodia, del contrapunt, de l’harmonia dels sistemes, les formes i els gèneres musicals, així com l’evolució dels instruments. La paraula alemanya Musikwissenschaft, o ‘ciència de la música’, fou emprada per primer cop per Friedrich Chrysander en el pròleg del Jahrbuchmusikwissenschaftlich (‘Anuari de la ciència musical’, publicat a Alemanya el 1863). Des d’aquesta època s’introduïren en els estudis sobre la música els mètodes científics emprats en altres camps culturals. Durant anys els musicòlegs han seguit un mètode similar al dels filòlegs, fet que els permeté d’establir els texts i les notacions musicals concretes. Actualment la musicologia històrica és en un estat estacionari i no ha assimilat les noves possibilitats que ofereix l’etnomusicologia, branca que estudia les diferents etapes de la música dels pobles (música primitiva, folklòrica i popular), actualment en auge. La musicologia és ensenyada als estudis universitaris dels països germànics i anglosaxons; als països llatins aquesta disciplina encara no té la valoració que li és deguda. Ciències auxiliars de la musicologia són la paleografia, la cronologia, la bibliografia i la iconografia, entre d’altres. El 1927 fou fundada a Basilea la Societat Internacional de Musicologia, entitat que publica la revista científica Acta Musicologica i que ha celebrat congressos per tot el món —el congrés de l’any 1936 fou celebrat a Barcelona—. La musicologia catalana fou iniciada, de fet, al darrer terç del s. XIX, per Felip Pedrell, que inaugurà l’estudi científic de la música a l’Estat espanyol. Editor i transcriptor de texts antics, cultes i tradicionals, establí catàlegs, féu treballs lexicogràfics i investigacions en els arxius. Abans d’ell, basats en investigacions prèvies a l’establiment d’unes bases científiques, havien aparegut treballs com els de B.Saldoni, C.J.Melcior, J.Parada, Julià de Chia i O.Camps i Soler i, en el camp de l’òpera, els del castellà L.Carmena y Millán, i, ja contemporàniament amb Pedrell, els de F.Virella i Casañes i el llibre de J.R.Carreras i Bulbena sobre l’oratori. La figura més important de la musicologia al Principat, al s. XX, és Higini Anglès, autor d’una àmplia producció coneguda internacionalment i d’una labor d’organitzador d’excepcional importància. Fou cap del departament de música de la Biblioteca de Catalunya —on col·laborà Robert Gerhard, editor d’obres catalanes del s. XVIII— i fundador (1943) de l’Institut Espanyol de Musicologia, del CSIC, a Barcelona. Vinculats a aquest institut hi ha els seus col·laboradors Miquel Querol, que en fou director, Francesc Baldelló, Josep M.Llorens i Emili Pujol, i els musicòlegs estrangers Marius Schneider i Santiago Kastner. Altres figures de prestigi internacional són Josep Subirà i Puig i el benedictí Gregori M.Suñol, paleògraf gregorianista. Un altre investigador montserratí és David Pujol, editor i transcriptor. Treballà també en el camp gregorià Miquel Altisent. L’estudi de diferents branques de la musicologia ha estat enriquit per Joaquim Pena, Francesc Pujol, Josep Barberà, J.Ricart i Matas, J.M.Lamaña, Otto Mayer-Serra, Daniel Blanxart, J.E.Cirlot, Francesc Civil i Castellví, Manuel Valls i Gorina i Oriol Llimona. Les joves generacions de musicòlegs són representades pel grup montserratí format per Odiló Cunill, Beda Moragas, Sebastià Bardolet i, especialment, per Gregori Estrada i també pels investigadors Jaume Moll i Francesc Bonastre. Altres estudiosos de disciplines veïnes han fet progressar la musicologia catalana; són notables J.Romeu i Figueras, Anscari M.Mundó, Lluís Pericot i Miquel S.Gros. Les principals publicacions musicològiques són la Revista Musical Catalana (1904-36, i a partir del 1984) i l'Anuario Musical, publicat per l’Institut Espanyol de Musicologia des del 1946. També han publicat articles musicològics Vida Cristiana, Revista Montserratina, Analecta Montserratensia, Analecta Sacra Tarraconensis, Miscellanea Barcinonensia i, més recentment, les revistes D’Art i Estudios Pro Arte. Diversos treballs i comunicacions sobre música catalana figuren en volums d’actes de congressos i miscel·lànies. També hi ha estudis remarcables sobre la cançó tradicional. Al País Valencià els estudis musicològics foren iniciats per Joan B.Guzmán, transcriptor i editor de J.B.Comes i d’altres músics valencians. Uns altres estudiosos notables són Vicent Ripollès i Peres i Josep Ruiz i Lihory, baró d’Alcahalí, editor del Diccionario biográfico y crítico i autor de La música en Valencia (1903). Altres musicòlegs han escrit monografies musicals locals, com Josep M.Soler i Garcia, Ernest Valor, Vicent Beguer, Joan de Déu Aguilar, Salvador Seguí, etc. Altres musicòlegs són E.López Chávarri i Leopold Querol. Amb plena dedicació a la música autòctona destaquen Joaquim Piedra i, especialment, Josep Climent i Barber. Les Illes han tingut musicòlegs remarcables, com Baltasar Samper i Josep M.Thomas, i especialistes en manifestacions musicals tradicionals, com Antoni Noguera, Antoni Galmés, Gabriel Llompart i Rafael Ginard i Bauçà. A Menorca cal esmentar D.Mercadal i Bagur. Durant la postguerra i fins al principi dels anys setanta la musicologia catalana restà circumscrita al Departament de Música de la Biblioteca de Catalunya i a l’Institut Espanyol de Musicologia, del CSIC, on treballaven Miquel Querol i Josep Maria Llorens. L’any 1973 fou fundada la Societat Catalana de Musicologia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Més recentment cal esmentar la fundació de diverses entitats de recerca i difusió, com ara l’Institut Universitari de Documentació i Investigació Musicològica Josep Ricart i Matas (1980), dirigida per F.Bonastre, el Centre de Documentació Musical de la Generalitat (1983) i el Centre de Documentació de Música Contemporània (1986), dependent de l’ajuntament de Barcelona. Aquestes dues institucions foren dirigides, respectivament, per Montserrat Albet (fins el 1992) i Joan Guinjoan (fins el 1994). Cal assenyalar també l’aparició de diverses revistes, com Recerca Musicològica, publicada per l’esmentat Institut Josep Ricart i Matas, Monsalvat, especialitzada en òpera i la nova etapa de la Revista Musical Catalana, iniciada el 1984. A més dels ja esmentats, entre les noves generacions d’investigadors destaquen Roger Alier, Xosé Aviñoa, Josep M.Gregori i Cifré, Josep Crivillé, Francesc Civil, Maria Ester Sala, Joaquim Garrigosa i altres. També cal esmentar la creació del Laboratori Phonos (1974), dedicat a la investigació i a la composició en el camp de la música contemporània, dirigit per Andreu Lewin-Richter i Lluís Callejo.

Llegir més...