Com a conseqüència, però, de la impossibilitat de reduir, històricament, la nació, a un concepte unívoc, les manifestacions variades que aquesta actitud política ha tingut obliguen a parlar de nacionalismes, més que no pas de nacionalisme. No és el mateix contingut de nacionalisme el que hom pot detectar quan l’observa en les seves manifestacions immediatament anteriors a la Revolució Francesa i immediatament subsegüents, o quan, avui, hom el contempla en acció als països poc abans sotmesos a dominació colonial. Tampoc no és el mateix el nacionalisme que manifesta i estimula l’estat nació d’aquell nacionalisme que, a l’interior del mateix estat, poden manifestar nacions que hi són sotmeses i que s’hi senten oprimides. En un cert sentit, el nacionalisme es refereix gairebé sempre a una via de recuperació de la identitat de les nacions oprimides d’arreu i aplega les forces diverses que intenten de donar noves estructures polítiques als estats. Pel fet d’haver ancorat el nacionalisme en una etapa determinada, la de la revolució burgesa, i en una classe concreta, la mateixa burgesia, en un moment donat el marxisme havia considerat la necessitat, fins i tot, de substituir el terme mateix de nacionalisme per d’altres que n'oferissin una clara distinció respecte a allò que abans s’havia esdevingut. En comptes de nacionalisme hom preferia de parlar, per exemple, de moviments nacionals, de moviments d’emancipació nacional, etc. Però, a desgrat de les diferències que és evident que existeixen en les diverses manifestacions concretes, històriques i localitzades, dels nacionalismes, un substrat comú ha estat sempre detectable, i el fenomen, d’altra banda, s’ha anat manifestant i ha anat ressorgint, fins i tot després que, com a conseqüència dels intents d’internacionalisme, proletari o d’un altra mena, hom pogués suposar que el fenomen era en camí de desaparició i que hom hagués actuat en l’estructuració política com si fos possible de prescindir-ne. Però ha estat comprovat que, també a les societats pretesament noves, nascudes de la pràctica implantació marxista, el nacionalisme reapareixia i donava coloracions distintes a allò que havia estat implantat com a projecte sobre bases uniformitzadores. Un nacionalisme que donà lloc a nacionalcomunismes tingué un paper important en el trencament de la sovietització inicial del món comunista. Des de Iugoslàvia a la Xina Popular, passant per Albània o el Vietnam, per vies diverses, des de pressupòsits diferents i pel joc de factors no sempre coincidents, el nacionalisme tornà a mostrar signes de vida després d’anys d’implacable atac frontal, com passà a l’antiga URSS. En un primer temps, que arrenca del set-cents, el nacionalisme tendeix bàsicament a la construcció de nous estats o a la lluita per la independència davant els atacs exteriors. Aquí, nacionalisme és ja més que un pur sentiment nacional, i no és tampoc reductible a un mer patriotisme —bé que a voltes el refermi— o a un simple i difús amor a una pàtria de perfils insegurs. El nacionalisme creix i assoleix nivells d’exasperació, amb les conseqüències que més tard això comportarà, que situen com a finalitat suprema la grandesa i el poder de la nació que, per a això, és volguda independent i institucionalitzada en estat, com a forma màxima i més alta d’instància única de poder. El nacionalisme, bé que arrelat en sectors socials o classes concretes, esdevé fàcilment quelcom situat més enllà dels interessos particulars individuals o de grup, i és sentit com l’únic camí col·lectiu per a la construcció de l’únic esquema comunitari que ha de fer possible, precisament, l’expandiment i la realització completa de les virtualitats individuals i de grup. La nació esdevé l’aspiració suprema, i la seva instauració com a instància del poder suprem, i com a organització del cos social que comporta, és sentida com a indispensable perquè els seus individus assoleixin la plena identitat i la plena llibertat, condicions bàsiques de llur plena realització personal. El nacionalisme configura, alhora, la recerca d’aquesta identitat comuna i marca els límits enfront dels qui s’hi oposen. A l’Espanya del començament del s XIX la guerra contra Napoleó féu néixer un modern nacionalisme espanyol que es mantingué en aquest pla d’identificació amb la lluita i la victòria contra els enemics exteriors i que, precisament per això, sofrí una fortíssima crisi quan, en comptes de victòries, foren derrotes les que es produïren (contra els EUA, al Marroc, etc). El nacionalisme, aleshores, s’afeblí en el seu àmbit espanyol i, amb l’ajuda d’altres raons més pertinents, cedí el pas a vigorosos nacionalismes, especialment perifèrics, com és ara el català (catalanisme) i el basc (basquisme). El nacionalisme que aconsegueix la seva meta final, és a dir, la construcció d’un estat, transposa fàcilment la seva lluita al nivell interior de l’estat mateix i dóna lloc, sempre que les condicions plurinacionals existeixen dins l’estat, a situacions d’opressió clara d’unes nacions sobre les altres. Un nacionalisme opressor, identificat amb l’estat i els seus interessos, oprimeix aquelles nacions i aquells nacionalismes que, bé que oprimits, malden per manifestar-se. L’exemple d’hegemonisme centralitzador i combatiu, destructor radical de possibles manifestacions nacionalistes, és l’Estat francès napoleònic i postnapoleònic, que d’altres estats europeus prengueren com a model. El tipus de nacionalisme que prové d’aquesta identificació entre la nació i l’estat necessàriament s’identifica, també, a l’hora d’escollir els seus fins i construir l’estratègia de la seva política, amb la raó d’estat. Això fa que hi hagi la tendència a considerar el nacionalisme com un mal quasi suprem, obstacle radical a la solidaritat internacional i generador de guerres. És també aquesta versió, en realitat parcial i substancialment desfigurada del nacionalisme, la que nodreix el xovinisme i, portant a les últimes conseqüències la dicotomia entre nació i poble, acaba situant a nivell mític la nació i l’estat que l’encarna. L’antidemocràcia d’aquest nacionalisme i el seu evident reaccionarisme, després d’haver estat congriat a França, acabà impregnant els nacionalismes, transmutats ja en feixismes i, amb connotacions i condicionaments propis de les respectives estructures socials, es concretà en el nazisme alemany hitlerià i en el feixisme italià de Mussolini i ha estat evident, bé que molt menys coherent, en el franquisme espanyol, més pragmàtic que no pas ideològic. Aquest tipus de nacionalisme reaccionari no ha acabat de morir, i moltes crides nacionalistes, o simplement nacionals, de l’extrema dreta d’arreu segueixen aquest camí. D’aquesta parcialització visual del nacionalisme, n'ha patit encara tant l’anàlisi com la praxi política nacional i internacional marxista, quan ha pretès d’oposar nacionalisme a internacionalisme o socialisme, en part molt important com a conseqüència dels seus intents de limitar la seva aproximació al nacionalisme amb base exclusiva en una explicació econòmica i classista. La implantació d’estats comunistes no ha estat obstacle al sorgiment del nacionalisme entre aquells països, i la mateixa tendència del nacionalisme identificat amb els interessos estatals a transformar-se en imperialisme tampoc no ha estat desmentida pels fets i per la política, eminentment nacionalista, dels grans estats comunistes i, en particular, de l’URSS. Avui, a més de les tendències nacionalistes dels estats constituïts i consolidats, és detectable el fort impuls del nacionalisme d’aquells països, especialment de l’anomenat Tercer Món, que, a desgrat de llur aparença independent, continuen econòmicament condicionats pels grans blocs imperialistes mundials, tant a l’Oest com a l’Est. El nacionalisme reapareix també al si d’estats constituïts o estructurats de fa temps (l’escocès i el gal·lès a la Gran Bretanya, el flamenc a Bèlgica, el bretó o el cors a França, el sard a Itàlia, el quebequès al Canadà, etc), la constitució dels quals, però, és la conseqüència del triomf d’una de les nacions existents al si de l’estat sobre les altres, mantinguda en situació de domini i fins i tot d’opressió activa. La crisi dels règims comunistes a l’Europa central i oriental reactivà o permeté reaparèixer públicament, segons els casos, moviments nacionalistes en la dècada dels anys noranta. En una primera fase, l’eclosió nacionalista en l’antic bloc comunista es concentrà en tres àrees: la bàltica, amb la reivindicació independentista dels antics estats d’Estònia, Letònia i Lituània, incorporats per Stalin a la Unió Soviètica; l’àrea balcànica, amb el renaixement del nacionalisme serbi i també la voluntat independentista respecte a Iugoslàvia d’Eslovènia i Croàcia; finalment, l’àrea caucàsica, amb la presència, i l’enfrontament, dels nacionalismes d’Armènia, Geòrgia i l’Azerbaijan. La coincidència de l’eclosió d’aquests moviments nacionalistes —en alguns casos mantinguts en latència durant el comunisme— amb la crisi dels règims soviètic i iugoslau, desembocà en l’aparició de nous estats i en la reincorporació del terme nacionalisme al vocabulari polític europeu, amb diferents connotacions segons les diverses tradicions polítiques. En ocasions, la demanda nacionalista es presentà lligada a les reivindicacions democratitzadores —els nacionalismes bàltics aparegueren amb els demòcrates russos en primera línia contra el cop d’estat involucionista de l’agost del 1991—, i en altres casos es presentà com un perill de nous conflictes i com el símptoma de l’aparició de noves intoleràncies i totalitarismes. De fet, els moviments nacionalistes del centre i l’Est d’Europa adoptaren formes polítiques diverses segons els països. Alguns d’aquests moviments han adoptaren posicions explícitament feixistitzants, com succeí en bona part del nacionalisme serbi i una fracció del croat. En altres donà lloc a moviments pacífics de reivindicació democràtica i progressista que desembocaren en situacions polítiques de molt diversa naturalesa, des de la guerra serbo-croata i el seu trasllat a Bòsnia, en el cas balcànic, iniciada l’any 1991, fins a l’anomenada separació de vellut acordada pacíficament per txecs i eslovacs l’any 1992 després d’unes eleccions democràtiques. A més de generar la creació de nous estats, l’onada nacionalista del post-comunisme tingué efectes de contagi sobre el conglomerat que constituïa l’antiga Unió Soviètica, hereva en molts aspectes de l’imperi rus. El nacionalisme centrífug que provocà la secessió de les antigues repúbliques soviètiques tingué una reacció (també de tipus nacionalista malgrat els seus innegables components geoestratègics i econòmics) en la iniciativa russa de creació de la Comunitat d’Estats Independents, que posà de manifest la voluntat de mantenir l’hegemonia russa que havia prevalgut els anys de vigència de la Unió Soviètica. En la majoria dels casos, els nacionalismes de l’Europa Central i Oriental han tingut fonaments ètnics més que no pas territorials, de manera que la pertinença a una nació venia donada més per la llengua, la cultura, la tradició i la religió. Aquesta, en molts casos, ha participat molt directament en la definició del grup nacional més que no pas l’adscripció territorial, cosa que ha estat una font de conflictes importants, sobretot en aquelles zones on grups nacionals diferents compartien un mateix territori, sigui històricament, sigui per immigracions propiciades pels règims comunistes. Això ha deixat obert també el principal problema teòric i pràctic dels nacionalismes d’aquella zona, que ha estat el de l’estatut de les minories. L’esclat dels nacionalismes a l’Europa antigament comunista no ha provocat un contagi directe a l’Europa occidental o a d’altres zones del món, però sí que —unida a les perspectives de transformació nascudes de la unió europea— ha consolidat o alimentat alguns nacionalismes preexistents a l’occident, especialment els d’Escòcia, Flandes, Euskadi i Catalunya, que han fet servir els casos de l’antic bloc comunista com un punt de referència. Després de l’enfonsament de l’URSS i el sorgiment d’una sèrie d’estats arran de la desaparició del bloc soviètic, els nacionalismes han entrat en una fase d’estancament. A Europa occidental, el 1997 foren establerts governs autònoms a Escòcia i Gal·les (devolution), mentre que Catalunya i el País Basc mantenen una conflictiva relació amb l’Estat espanyol, i a Itàlia la Lega Nord encapçala un moviment agressivament i ambiguament regionalista més de base econòmica que no pas identitària. A Irlanda del Nord, després del prometedor procés impulsat pels acords de pau de Stormont (1998), el conflicte entre unionistes i republicans, bé que ha perdut gran part de la seva secular virulència, avança amb una gran lentitud i amb freqüents fases de bloqueig. D’altra banda, el reduït paper que la Unió Europea sembla reservar als territoris intraestatals amb assemblees legislatives causa malestar en aquells que es consideren nacions sense estat. Als Balcans, tot i una certa estabilització, subsisteixen fortes tensions, sobretot a Kosovo (territori sota tutela internacional després del sagnant conflicte de 1998-99), Sèrbia i Montenegro, a causa del secessionisme d’aquest, i Macedònia, on la tensió amb la comunitat albanesa és molt acusada. En diversos estats sorgits de l’antiga URSS, la població russòfona (que té l’origen en la política de russificació empresa pel govern soviètic) ha protagonitzat desafiaments als governs d’aquests països (generalment amb el suport implícit o obert de Rússia). És el cas dels estats bàltics, Ucraïna i la regió del Transdnièster, a Moldàvia. Al Caucas, des del 1991 continuen amb poques perspectives de solució alguns dels conflictes secessionistes més greus, com ara el de Nagorno-Karabakh, Ossètia i Abkhàzia. A aquests conflictes, s’hi ha afegit el de Txetxènia, de gran repercussió no tan sols per les proporcions de les brutalitats comeses sinó perquè a partir d’un cert moment el secessionisme s’ha combinat amb un moviment de projecció internacional, el fonamentalisme islàmic. Pel que fa als kurds, amb l’objectiu d’homologar-se als estats de la UE, l’estat turc ha relaxat considerablement la seva política repressiva els primers anys del s XXI i, a l’Iraq, les sancions al règim de S.Husayn possibilitaren l’existència d’un estat kurd de fet que, amb l’enderrocament del règim (2003), ha esdevingut un territori autònom dins de l’Iraq. Fora d’Europa i els seus confins, al Quebec el nacionalisme ha sofert un cert retrocés quan, el 2003, la derrota del Partit Quebequès a mans del Partit Liberal posà fi a nou anys de govern sobiranista. A la resta del món subsisteixen un gran nombre de conflictes amb un component identitari molt acusat. La varietat de condicionaments i de tradicions fa problemàtic qualificar-los de manera unívoca com a “nacionalismes”, terme que sovint (com també en el cas d’Europa) manté una frontera difusa amb altres conceptes com ara “etnicitat”, “regionalisme”, “tribalisme”, etc. Cal esmentar els de la Cabília al Magrib, els tàmils de Sri Lanka, el Tibet i els iugurs a la Xina, els Karen de Tailàndia, les diverses guerrilles de base ètnica d’Indonèsia i de molts estats d’Àfrica, etc.
m
Política