neoclassicisme

neoclasicismo (es)
neoclassicism (en)
m
Art
Literatura

Venus Vincitrice (1805-07) o Paulina Bonaparte, d’Antonio Canova (1757-1822) (Galleria Borghese, Roma)

© Corel Professional Photos

Moviment estètic de base intel·lectual originat pel cansament davant les fórmules del barroc final o l’esgotament de la seva capacitat creadora a la segona meitat del segle XVIII.

Influïren decisivament en la seva aparició la realització d’importants descobriments arqueològics a Pompeia i a Herculà, l’aplicació general de les doctrines acadèmiques i la difusió de noves tendències polítiques oposades al principi monàrquic tradicional. Fou un moviment de curt predomini, puix que aviat fou superat pel Romanticisme, més popular, tot i que les seves derivacions, amb algunes variants, perduren al llarg de tot el segle XIX. Teòrics com J. Winckelmann i A. Quatremère de Quincy, pintors com A.R. Mengs i J.L. David, escultors com A. Canova i B. Thorvaldsen i arquitectes com Ch. Percier, P. Fontaine i K. Schinkel, actius els darrers anys del segle XVIII i el primer quart del segle XIX, poden ésser considerats com els representants més destacats d’aquesta tendència. Alguns d’ells tingueren una estreta connexió amb els fets de la Revolució Francesa i del període napoleònic, i llurs obres mostren el predomini de les formes i els temes derivats del classicisme hel·lènic i la preferència per la línia i el dibuix sobre el color. Per tot Europa es poden estudiar exemples d’aquest estil, que arribà també a Amèrica, especialment als EUA. A la península Ibèrica sobresurten l’arquitecte Juan de Villanueva, autor del Museo del Prado i de l’observatori de Madrid, i l’escultor A. Álvarez Cubero.

Als Països Catalans, aquest estil assenyala l’inici de recuperació d’un alt nivell en la creativitat artística: un conjunt de circumstàncies ben aprofitades en el darrer terç del segle XVIII permeteren una forta reactivació de la vida econòmica, juntament amb un intens desvetllament cultural, que continuaren en endavant ja sense interrupció. Un excel·lent conjunt d’edificis ho recorden a Barcelona: la Llotja, de J. Soler i Faneca, el palau Moja, de J. Mas, el d’Alòs, d’Antoni Cellers, els Porxos d’En Xifré, la plaça Reial, de F. Daniel Molina, són exemples que es podrien completar amb molts altres d’arreu del Principat, així com el cementiri i el pati de la Universitat de València permeten d’apreciar la varietat, la independència i el nivell amb què foren aplicats els principis neoclàssics als Països Catalans. Similarment, en el camp de l’escultura hi ha noms tan sobresortints com Damià Campeny i Antoni Solà, ben coneguts, el primer per la Lucrècia de la Llotja barcelonina, i el segon pel monument a Daoíz i Velarde, a Madrid; els acompanyen dignament J.A. Folch i Costa, autor del sepulcre del marquès de la Romana de la catedral de Mallorca, i J. Bover, entre tants altres. Més difícil és la delimitació de l’activitat pictòrica que en els ambients catalans correspon a aquesta tendència: cal incloure-hi Francesc Lacoma i Sans, Josep Flaugier —connectat estretament amb l’estil Imperi francès, sense oblidar, però, les solucions barroques—, Salvador Mayol, V. Rodés, els Planella i altres que acaben d’omplir aquesta nòmina, amb no gaire fortuna, tanmateix. Tenen més interès, com a conjunt, les decoracions pictòriques d’alguns interiors barcelonins i d’altres ciutats, que s’enriqueixen amb mobiliari adient. Les indianes estampades i les peces d’argenteria, d’orfebreria o de ceràmica poden donar altres aspectes interessants de la renovada vida artística catalana d’aquest període.

El neoclassicisme en literatura

El neoclassicisme literari no ofereix una frontera evolutiva gaire nítida. A França adquireix un gran impuls, que culmina en la moda napoleònica i es confon amb el gran moviment crític i racionalista que condueix a l’Enciclopèdia. Els homes del “segle de les llums” se senten defensors de la raó per damunt del caos de les passions i els sentiments, però aquesta raó els condueix a una crítica total i a un relativisme: l’obra de Fontenelle i de Bayle marca el camí, però és sobretot el baró de Montesquieu qui inicia aquest relativisme amb el tractat L’esprit des lois i les Lettres persanes. Crítica, racionalisme, il·lustració, revaloració d’antigues obres, caracteritzen el moviment, que reverteix de nou a Alemanya sota el signe de l’Aufklärung, en el qual hom troba ja els gèrmens del Romanticisme. El representant més coherent d’aquesta actitud és Gotthold Ephraim Lessing. La seva obra Hamburgische Dramaturgie (‘La dramatúrgia d’Hamburg’), on reuneix les seves crítiques teatrals, influí la literatura alemanya fins als moviments de la nova objectivitat. El neoclassicisme és precursor del Romanticisme en la mesura que estableix la primacia de la realitat i el valor de la crítica. Així, per exemple, a l’obra d’André Marie Chénier i també a l’obra teatral de Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais (Le Barbier de Séville i Le Mariage de Figaro) l’esperit de crítica i rebel·lia hi és ja present, com és present en una obra neoclàssica com El sí de las niñas (1806), de L.Fernández de Moratín.

El neoclassicisme en la literatura catalana

Als Països Catalans, durant la segona meitat del s. XVIII es produí una activitat literària en català que respon a la concepció i als cànons del neoclassicisme europeu. Probablement, la primera manifestació de la nova escola es produí al Rosselló: el Manual de càntics (Avinyó, 1755), complement de Regla de vida (1753), de Simó Salamó i Melcior Gelabert, prescindí per primera vegada, en els cants religiosos per al poble, del vers heptasil·làbic tradicional i adoptà l’alexandrí de ritme francès. Vers el 1770, en el moment de més pressió de la llengua i la literatura franceses, sorgí entorn del cercle intel·lectual de la Universitat de Perpinyà una activitat teatral d’acord amb les formes i els models neoclàssics. Sembla que la primera obra que inicià aquest cicle fou la traducció de Zaïre, de Voltaire, per Sebastià Sabiüda (1770). Les traduccions (Tancrède i La princesse de Navarre, de Voltaire, per Antoni de Banyuls; Athalie, de Racine, per Miquel Ribes i Nadal Camps; Polyeucte, de Corneille, per Ribes; i l’anònima de Giuseppe riconosciuto dei suoi fratelli, de Metastasio) alternaren amb obres originals, antics misteris refosos segons les formes i la sensibilitat de l’època: Tragèdia dels sants Sixt, Llaurenç, Hipòlit i Romà, de Josep Balanda i Sicart; Baptisme de sant Joan i Sant Joan en lo desert, atribuïdes a Ribes; Lo penediment de sant Pere, d’Antoni Moles; Tragèdia de sant Fructuós, atribuïda a Bru Descatllar; i les anònimes Lo coronament de David, Pastoril sobre la Nativitat de Jesucrist i Tragèdia del gloriós i triomfant sant Sebastià.

A Menorca, la producció neoclàssica es polaritzà entorn de la Societat Maonesa i del seu fundador, Joan Ramis i Ramis, autor d’una Ègloga de Tirsis i Filis i de tres admirables peces teatrals, Lucrècia, Arminda i Rosaura o el més constant amor —en la qual combina els alexandrins amb els metres de tradició castellana— i de Constància, que no es conserva. Antoni Febrer i Cardona traduí en prosa i en vers obres llatines i franceses, especialment del pare Jai, i escriví o adaptà al català composicions poètiques a l’estil de l’època, com la versió del Stabat Mater Dolorosa, de Iacopone da Todi, o sonets de contingut religiós. Altres figures foren Josep Soler i Sants, autor de Safira, Pere Monjo, que compongué la Història de la invenció de Nostra Senyora de Toro, on barreja els nous metres amb els tradicionals, i Pere Ramis i Ramis, probablement traductor d’El malalt imaginari, de Molière. L’activitat de l’escola neoclàssica menorquina durà fins més ençà de la primera meitat del segle XIX, amb la figura de Vicenç Albertí, traductor al català de més de trenta comèdies i drames de Molière, Goldoni, Metastasio, etc.

A Mallorca, Guillem Roca i Roca escriví la Fàbula jocosa de l’àguila i l’escarabat, en alexandrins apariats, que segurament no fou l’única que escriví en aquest estil. Hom pot citar també Martí Pont i Joan de Sales i Cotoner. A Catalunya hom podria adscriure al moviment neoclàssic una part de la producció poètica d’Agustí Eura (per exemple, la Descripció de la muntanya i santuari de Montserrat i la Parafràstica versió de la carta ovidiana de Safo a Faon) o obres com La fama en lo Parnàs i Oda al beat Josep Oriol, de Jaume de l’Àngel Custodi Vada, i algunes composicions amoroses i anacreòntiques aparegudes en el Diario de Barcelona, i a València, una altra versió del Stabat Mater i la composició l’Àngel de l’Apocalipsi, de Joan Baptista Escorigüela.