La influència del pensament pitagòric fou notable a Roma durant el sI aC. Hom pot reconèixer elements pitagòrics, barrejats amb altres tendències, a l’obra de Varró i, possiblement, a la de Nigidi Fígul. Durant el sI dC el seu representant més important fou Apol·lini de Tíana. Al s III dC hom troba l’obra del Pseudo-Hermes Trismegist (hermetisme). Es relacionen amb el neopitagorisme les posicions platonitzants de Plutarc de Queronea (sI dC), d’Apuleu i de Numeni d’Apamea (s II dC); aquest últim és considerat un precursor dels neoplatònics. Les característiques principals del neopitagorisme són la creença en una religió astral, en l’art d’endevinar, en l’harmonia de les esferes i en la metempsicosi. Quant a la moral, estableix una separació estricta i antitètica entre el Bé —Déu, l’ànima— i el Mal —la matèria, el cos—, bé que l’ànima pot arribar, per l’esforç de la seva virtut, a assolir un estat diví.
m
Filosofia