i neoplatonisme | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

neoplatonisme

neoplatonismo (es), Neo-Platonism (en)
substantiu masculím
Filosofia
neoplatonismo (es), Neo-Platonism (en)
filosofia filos
Doctrina filosòfica que assolí el desenvolupament màxim als s. II-IV dC.

En la seva història hom distingeix tres èpoques: la romana, representada per Plotí (204-270) i el seu deixeble i editor Porfiri; la síria, a la qual pertanyen Jàmbic i Julià l’Apòstata; i l’atenesa, centrada en les figures de Procle i Damasci. Plotí, considerat el fundador de l’escola, presentà sempre el seu ensenyament com un comentari a la doctrina de Plató; però, a través de les seves refutacions, exegesis o correccions, estructurà un pensament que era alhora una prolongació del platonisme i una creació autènticament seva. La preocupació religiosa, que a partir del s. I aC es féu com més va més intensa, fou causa també que la filosofia comencés a preocupar-se més de la salvació de l’ànima que d’assolir la serenitat. El neoplatonisme representa el punt més alt d’elaboració d’aquest pensament filosoficoreligiós, segons el qual tot prové de Déu per graus i tot hi torna també gradualment. Aquest principi, Déu, és inefable i incognoscible, més enllà de les determinacions que poden ésser concebudes per l’home. Per tant, només hom pot afirmar d’ell el que no és, però mai el que és. Aquesta transcendència absoluta de Déu és la que li permet de constituir-se com a origen de tots els altres éssers, car sense necessitat de canvis ni de moviments, de la seva pròpia plenitud, es desprenen, en successives emanacions, diverses categories d’éssers en gradació descendent. Allunyar-se de l’U i de la simplicitat absoluta és degradació cap a les ombres d’una progressiva multiplicitat i distinció. Aquest procés té tres graus: l’Intel·lecte i l’Ànima universal —que formen, juntament amb l’U, la Trinitat divina de les substàncies o hipòstasis—, i el món corpori, tenebres i mal absolut. La matèria és l’últim graó del descens, però és alhora el començament del retorn, car l’ànima, que constitueix l’ésser veritable de tot allò que viu, tendeix per natura a la unitat superior de la qual prové. En el cas que, ferida d’orgull, oblidi el seu origen, l’ànima es condemna a una sèrie de transmigracions (reencarnació). Amb aquesta expiació, després de reconèixer la vanitat de la vida terrenal, l’ànima pot iniciar l’elevació fins a Déu per la via de la contemplació de l’harmonia —la música—, de la bellesa espiritual —l’amor—, o de la veritat intel·ligible —la filosofia—. L’últim estadi d’aquest retorn és la unió amb Déu, l’èxtasi absolut de l’ànima, on es tanca el cercle i es retroben el principi i la fi. L’edicte de Justinià, l’any 529, dispersà l’escola neoplatònica, però moltes de les seves idees havien estat ja incorporades al cristianisme, malgrat una incompetència bàsica entre aquest i l’emanatisme neoplatònic, sobretot quant a la doctrina de l'encarnació. Hom el troba ja en Climent d’Alexandria i en Orígenes, i, malgrat les reaccions i les correccions, apareix en tota la patrística grega. Agustí i tot el pensament teològic occidental en depenen. Però, sobretot, n'apareix la influència en el llenguatge místic oriental i occidental, a través del Pseudo-Dionís Areopagita (Dionís Areopagita).

Col·laboració: 
MJu
Llegir més...