neopositivisme

m
Filosofia

Nom genèric donat al pensament elaborat per un conjunt de filòsofs que, entroncats remotament amb Hume i amb Comte, recullen les aportacions de Mach, de Frege, de la logicomatemàtica de Russell i Whithead, i de Wittgenstein.

A part les escoles de Berlín (Reichenbach) i de Münster (Scholz) i dels independents B.E.Moore i Popper, el nucli més destacat fou el cercle de Viena (Schlick, Carnap, Neurath, Feigl, Kraft, etc.), defensor d’una filosofia —el positivisme lògic— entesa, d’una banda, com a denúncia de les pseudoproposicions metafísiques —només vàlides emotivament—, i de l’altra, com a anàlisi de les proposicions de les ciències positives —veritables en tant que empíricament “verificables"— i de les ciències matemàtiques —veritables en tant que merament formals i tautològiques—. La dispersió del nucli vienès per part del nazisme motivà que molts dels seus membres passessin als EUA, on nodriren la tradició empirista autòctona, representada per Morris, Nagel, Quine, etc. Aquesta filosofia analítica del llenguatge científic i del vulgar té també valuosos representants a Anglaterra (Wisdom, Ayer, Ryle, etc.), a Polònia (Tarski, Kotarbiński) i a Dinamarca (Jørgensen).