Al principi les veus d’alguns realitzadors joves del Centro Sperimentale di Cinematografia s’aixecaren contra les imposicions de la censura feixista; eco d’aquestes veus foren Ossessione (1942), de Luchino Visconti, Quattro passi tra le nuvole (1942), d’Alessandro Blasetti, i I bambini ci guardano (1943), del binomi De Sica-Zavattini. El 1945, amb Roma, città aperta, de Roberto Rossellini, el neorealisme obtingué la carta de presentació en la història del cinema, i a partir d’aleshores es definí amb uns trets característics i uns noms clau. Amb el neorealisme hom fugí de la buida grandiloqüència feixista dels anys anteriors i adoptà un to pregonament realista, donat per l’afany d’objectivitat documental i de verisme. Hom obtingué aquests atributs amb la utilització d’actors no professionals al costat d’altres de professionals, el rodatge en escenaris naturals i l’exposició d’una temàtica (o problemàtica) quotidiana de les classes populars. Després del film de Rossellini, el neorealisme produí obres com Paisà (1946), del mateix autor, Ladri di biciclette (1948) i Miracolo a Milano (1950), de De Sica, La terra trema (1948), de Visconti, Riso Amaro (1949), de De Santis, i altres. A més dels realitzadors citats, s’inscriuen dins el moviment neorealista noms com els de Luigi Zampa, Alberto Lattuada, Pietro Germi, Renato Castellani, Michelangelo Antonioni, Pier Paolo Pasolini i Federico Fellini.
m
Cinematografia