i nom | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

nom

substantiu masculím
Dret civil    Lingüística i sociolingüística
dret civil dr civ i onomàstica onomàst
Mot amb què una persona és coneguda o designada.

El concepte de nom de persona ha variat segons les èpoques i les regions i ha sofert freqüents reduccions i ampliacions en els seus components i en el seu ordre. Les successives aportacions onomàstiques s’entrecreuen constantment; sovint perduren tenaçment uns quants noms, bé que molt reduïts, en els períodes posteriors. El nombre i la varietat de noms d’una procedència tendeixen a disminuir, per selecció, en el decurs d’un període, fenomen d’empobriment constant en totes les civilitzacions. Aquesta fluctuació quantitativa pot ésser atribuïda a factors socioculturals i religiosos, com també al factor afectiu, subjecte a la moda canviant —factor de convergència unificadora i de reducció de la varietat de formes— i a les tradicions familiars, que s’aferren a uns pocs noms, repetits hereditàriament. Als Països Catalans, el nom té l’origen en la forma completa del nom romà clàssic. El nom personal, de pila o de fonts corresponia al prenom romà (Lluci, Publi, Marc), el qual era seguit pel nom gentilici (Licini, Corneli, Pompeu, que corresponia al cognom de família paterna o materna) i per un cognom distintiu familiar o personal (Sura, Escipió, Ciceró, corresponent al segon cognom), el qual de vegades era seguit per un sobrenom personal (Africà, Numidi, Germànic, tret d’una actuació notable). Membres de classes altes de la societat, en la disgregació del Baix Imperi, arribaren a l’ampul·lositat de cinc o sis noms (Flavius Magnus Aurelius Cassiodorus Senator). Amb l’expansió del cristianisme, a mesura que penetrava en les diverses capes socials, la designació de les persones es reduí, ja a partir del s. IV, a un sol nom, el més significatiu, al qual a vegades hom afegia un sobrenom, costum que reaparegué cap al s. X i que gradualment es convertí en el primer cognom, corresponent al del pare. Més tard s’hi afegí com a segon cognom el familiar de la mare, combinació que ha prevalgut. Les dones, d’antuvi, reberen només el nom de família (Aurèlia, Cornèlia, Júlia), i sovint un distintiu (la Major, la Menor, Segona), nom que després es convertí en únic i personal, a tot estirar amb l’afegit d’un sobrenom, i no afegiren el cognom familiar fins a l’època moderna, encara sense la fixació dels noms sencers masculins. Quant a la procedència lingüística dels noms personals, cal tenir present sobretot les successives aportacions ètniques, els corrents religiosos i les modes socials, culturals i literàries, així com les influències polítiques i les tradicions familiars. Damunt d’un primer nucli de noms i de cognoms tradicionals romans, barrejats amb d’altres de grecs (Eulàlia, Macari), entraren des del s. VI noms germànics d’origen visigot, que perduraren fins al s. XI (Agilo, Froila, Sal·la, Recared), mentre que una segona onada de noms visigots entrà amb motiu de la reconquesta, juntament amb uns quants noms francs (Bernat, Guillem, Arnau, Berenguer), que persistiren llargament al costat d’uns pocs noms pròpiament germànics (Albert, Artal, Mir, Odó, Segimon). El cristianisme introduí noms d’origen divers: bíblics (sobretot Maria, Pere, Pau, Joan i Jaume; Jesús és més modern), de festes litúrgiques (Nadal, Pasqual, Epifani) i de sants (primerament de màrtirs i després de confessors, pontífexs), onomàstica que ha penetrat per diferents conductes i en mesura molt diversa segons els temps i els llocs. Així, els noms de sants amb culte local o regional que es troben circumscrits al seu origen, aquells de sants dels quals es creia posseir les relíquies, els d’origen litúrgic romà i els divulgats per les devocions successives, molt canviants, sovint segons l’espiritualitat dels ordes religiosos preponderants (de llurs fundadors: Benet, Bernat, Francesc, Domènec, Ignasi, Josep). Entre els d’origen religiós literari cal comptar, a més dels d’alguns pares de l’Església llatina i grega (Agustí i Jeroni, Ciril i Gregori), els de pares del desert (Antoni i Onofre) i els de la Llegenda Àuria. Cal afegir-hi els de sants taumaturgs (Cosme i Damià), de patronatges militars i cavallerescs (Miquel, Jordi, Melcior, Gaspar i Baltasar) i de patrons de gremis (Eloi, Isidre, Julià, Sever). És poc freqüent, als Països Catalans, el costum de posar el nom del sant del dia del naixement. A l’època moderna, les canonitzacions de sants han centrat la devoció del moment a llurs noms. Per influències literàries també s’han introduït noms de personatges de cançons de gesta (Guillem, Rotllà, Oliver, Artús, Sibil·la, Tristany), i al trencall del Renaixement, alguns noms de personatges del món clàssic (Hipòlita, Cassandra, Marc Aureli). D’altra banda, cal considerar els noms personals derivats de topònims majors (Catalana, Barcelona, València) i menors (Montserrat, Núria, Claustre, Tura, lligat al nom de Maria pels santuaris respectius). Un cas especial és el nom de religió, o el que hom pren en fer-se religiós: el nom de bateig seguit d’un de devoció (de Jesús, de Maria, de l’Encarnació) o de la població de naixença (Bernadí de Manlleu, Basili de Rubí), o canvi de nom per un d’un sant de l’orde, fet per oblidar l’home vell i pecador o per variar noms massa repetits. Mereixen una menció especial els noms de jueus. L’ús i la tradició més estesos era el nom vulgar o quotidià i el nom litúrgic. Aquest darrer era imposat als jueus mascles en la cerimònia de la circumcisió i servia oficialment a la sinagoga per a cridar-los a llegir la llei i per a signar els contractes matrimonials i les obres literàries o teològiques, si en tenien. Llur nombre era reduït, i era tret del Vell Testament. El quotidià o vulgar podia ésser format per noms no hebreus, de tradició cultural laica, àrab o cristiana, i era sovint l’únic conegut. Sovint hi afegien el patronímic. Les dones solien mantenir i expressar només el prenom com a nom personal. La pràctica moderna de la imposició del nom arrenca sobretot de les disposicions del concili de Trento, que obligà a utilitzar els noms de sants i a inscriure'ls en els registres parroquials. Les modes successives imposaren la utilització d’un doble nom, per tal d’individualitzar el sant (Joan Evangelista), prenent dos noms de sants (Pere Antoni, Josep Maria), anteposant el nom Maria (Maria Assumpta, Maria del Carme) o utilitzant el sol cognom del sant com a nom propi (Xavier, Oriol, Nolasc). També s’ha fet corrent de transformar-los en diminutiu (Perot o Peret, Bernadí), d’escurçar-los (Montse, Elisa, Toni, Pep) o de feminitzar-los (Guillema, Ramona, Joana). Cal tenir en compte també la introducció de noms estrangers i els de modes filosoficopolítiques (Germinal, Amor, Vida, Malcom). L’empobriment onomàstic general es reflecteix en la dita popular “De Joans, Joseps i ases, n'hi ha per totes les cases”. JoanXXIII preconitzà una major varietat en els noms, que no necessàriament han d’ésser trets del santoral. Disposicions del 1976 permeten d’inscriure els noms als registres civils de l’Estat espanyol en català, cosa que des del 1939 s’havia de fer en castellà.

Col·laboració: 
AMM / APl
Llegir més...