Estipula que els països signants no poden fornir o acceptar armes nuclears, ni cedir-ne o admetre'n el control. Establert per iniciativa dels EUA, l’URSS i la Gran Bretanya (1968), no fou ratificat el 1985 per estats com la Xina, Sud-àfrica, França o Israel, que hi veien un intent de perpetuar l’hegemonia nuclear de les grans potències. El 1987 fou ratificat per Espanya. Vàlid per un període de 25 anys, no preveu cap limitació de l’armament existent ni del seu augment pels països que en tenen. El tractat és verificat per l’Agència Internacional d’Energia Atòmica. El 1991, inspectors de l’AIEA detectaren greus violacions del TNP a l’Iraq, i a partir d’aleshores les inspeccions es feren també en llocs no declarats pels estats signants. El 2003, l’existència d’armes de destrucció massiva a l’Iraq (negada per les inspeccions prèvies de l’AIEA) fou l’argument pel qual el govern nord-americà dugué a terme l’enderrocament del règim de Saddam Ḥusayn i l’ocupació de l’Iraq. Posteriorment, l’administració dels EUA reconegué l’error d’aquesta apreciació. D’altra banda, el mateix any la República Popular Democràtica de Corea anuncià la seva retirada del TNP, cosa que desencadenà una crisi al llarg dels tres anys següents, durant els quals les negociacions passaren a ser protagonitzades pels EUA, la Xina, Rússia, el Japó i Corea del Sud. Finalment, al setembre de 2005 Corea del Nord manifestà la disposició a reingressar al tractat. Aquest mateix any la tensió es traslladà a l’Iran, quan el govern d’aquest país anuncià la intenció de construir el primer reactor nuclear en unes condicions que l’IAEA manifestà que podien violar els termes del tractat. El 2005 havien ratificat el tractat un total de 187 estats. L’Índia, el Pakistan i Israel seguien sense signar-lo. En els dos primers casos, ambdós estats realitzaren assaigs nuclears (especialment el 1998) i el tercer no desmentí mai oficialment la possessió d’aquest tipus d’armes.
m
Política
Militar