i literatura nord-americana | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

literatura nord-americana

substantiu femeníf
Literatura
literatura lit
Literatura en anglès conreada als EUA.

Durant un segle i mig fou una literatura eminentment colonial, escrita per anglesos, de la mateixa manera que el país era un conjunt de colònies. Al s. XVII els temes literaris són bàsicament descriptius, de temes econòmics, de polèmica religiosa i, bé que foren adoptades formes poètiques, en definitiva la temàtica no s’apartà de discussions entre puritans, anabaptistes i calvinistes, i l’únic poeta líric fou Edward Taylor (1644?-1729). El s. XVIII, bé que aparegueren llibres d’erudició i de filosofia, hom pot dir que és un segle dominat per la política, dins la qual tenen un paper de relleu Benjamin Franklin (1706-90), que exposà les seves idees de Common Sense a la publicació Poor Richard’s Almanack, amb molt d’èxit, i l’anglès Thomas Paine (1737-1809), autor de The Rights of Man (1791-92), el qual Franklin persuadí que emigrés a Amèrica. La poesia, aquest segle de revolució americana, fou una arma de revolta i, moltes vegades, fou utilitzada en cançons la música de les quals provenia d’Anglaterra. També aparegué el teatre, encara que molt rudimentari, i la novel·la The Power of Sympathy (1789), de William Hill Brown, fou la primera novel·la pròpiament nord-americana dins la línia sentimental creada a Anglaterra per Samuel Richardson. Al començament del s. XIX sorgiren escriptors que, per primera vegada, aconseguiren el reconeixement i l’acceptació de la crítica i el públic anglesos: el poeta William Cullen Bryant (1794-1878) i els narradors Washington Irving (1783-1859), James Fenimore Cooper (1789-1851), d’una extrema habilitat argumental, i Edgar Allan Poe (1809-49), que tant influí en la literatura europea. A la segona meitat del segle, tenint Harvard com a centre de les seves activitats, sorgí un grup de poetes important: Henry Wardsworth Longfellow (1807-82), Oliver Wendell Holmes (1809-94) i James Russell Lowell (1819-91), que recolliren tota una tradició popular autòctona. D’altra banda, el grup dels anomenats transcendentalists, basant-se en les idees de Plató, influïren no sols la poesia i la filosofia, com és el cas de Ralph Waldo Emerson (1803-82), sinó també la formació del pensament genuïnament nord-americà, com és ara de Henry David Thoreau (1817-62), que desembocà en l’aparició de figures literàries de reconeixement mundial, com el narrador Nathaniel Hawthorne (1804-64), el poeta i novel·lista Herman Melville (1819-91) i el poeta Walt Whitman (1809-65), la influència del qual continua viva encara damunt les noves generacions d’escriptors nord-americans.

La guerra civil nord-americana sembla provocar la consolidació del que hom pot considerar la més genuïna literatura nord-americana, que en alguns casos, en Mark Twain (1835-1910), per exemple, recull el passat nord-americà i en crea una epopeia i, en d’altres, ja es permet de fugir del seu propi país, cercant les arrels europees que poden explicar la seva condició nord-americana, com és el cas de Henry James (1843-1916), el gran novel·lista disputat per nord-americans i anglesos. El camí de l’exili a Europa, el seguiren, pràcticament, tots els components de la generació dels anys vint, els desenganyats per raó dels estralls de la Primera Guerra Mundial, com Ernest Hemingway (1898-1961) i F. Scott Fitzgerald (1896-1940), novel·listes ambdós, bé que ben distints l’un de l’altre. Això no obstant, d’altres grans novel·listes adoptaren una americanitat vital i literària, com John Steinbeck (1902-69) o William Faulkner (1897-1962), exponent pràctic de les teories ensenyades a Harvard pel psicòleg William James (1842-1910), germà del novel·lista, que han donat lloc al terme crític de stream of consciousness (‘corrent de consciència’), que intuïtivament posà en pràctica la novel·lista anglesa Dorothy Richardson i que seguiren i li donaren tota la seva potència James Joyce i Virginia Woolf a Anglaterra. En poesia, també T.S. Eliot (1888-1965) sentí la necessitat d’Europa, i arribà fins i tot a adoptar la nacionalitat britànica; i també Ezra Pound (1885-1972), la gran figura polèmica nord-americana del s. XX, el qual, juntament amb Eliot i Robert Frost (1873-1963), és una de les tres figures cabdals de la poesia de la primera meitat del s. XX. Pel que fa al teatre, Eugene O'Neill (1888-1953) significa la consolidació i, en part, la creació d’un teatre nord-americà que ha donat a la segona meitat del s. XX els més importants dramaturgs mundials. També la crítica literària aconsegueix gairebé el reconeixement de ciència gràcies als crítics nord-americans, entre els quals hi ha novel·listes (James) i poetes (Eliot). Altres crítics de renom són els agrupats entorn de l’escola del New Criticism, sorgida els anys vint, i el marxista Granville Hicks.

Els anys trenta destaca l’aparició de la novel·la negra, variant americana de la novel·la policíaca que ha conegut una gran difusió arreu del món. Després de la Segona Guerra Mundial, el desencís consegüent a l’experiència bèl·lica, així com respecte al socialisme amb motiu de les purgues de Stalin, portà els escriptors cap a actituds pessimistes que es reflectiren en una tendència a desentendre's de la problemàtica col·lectiva i a tractar amb preferència el món subjectiu i individual. Els temes principals són la solitud, la incomunicació i la marginació conseqüència de l’enfrontament entre l’individu i la societat, expressat en una gran varietat de registres. Característics d’aquesta tendència són Saul Bellow, J.D. Salinger, Carson McCullers, F. O'Connor, i T. Capote, aquests tres últims típics del sud per la seva temàtica i el seu estil. En el teatre es destaquen dramaturgs com T. Williams i A. Miller, l’obra dels quals palesa la influència d’E. O'Neill. D’altra banda, la guerra freda i el maccarthisme contribuïren decisivament a silenciar els autors de tendència clarament esquerrana, com H. Fast. En poesia, cal assenyalar, els anys cinquanta, el sorgiment d’un grup de poetes entorn de la Black Mountain Review, inspirats en William Carlos Williams, d’estil més lliure que T.S. Eliot. Inclou poetes com R. Creeley i C. Olson. Al marge d’aquest moviment es destaquen, també en poesia, R. Lowell i S. Plath.

Els anys seixanta, la prosperitat econòmica, el desglaç, la guerra del Vietnam, la problemàtica racial, la lluita per l’emancipació de les dones i, en general, la contestació al sistema establert es traslluïren en l’aparició de noves fornades d’escriptors, estretament vinculats a la cultura underground i a moviments inconformistes, com els hippies i els beatniks. A. Ginsberg, L. Ferlinghetti i J. Kerouac, que en són els exponents més conspicus, palesen a les seves obres, de contingut irracionalista i visionari, la influència de les filosofies orientals i de Henry Miller, precursor en certa manera d’aquests escriptors. Estilísticament, és remarcable l’adopció d’un llenguatge bàsicament informal i col·loquial. Simultàniament, apareix entre alguns escriptors, entre els quals l’esmentat T. Capote i N. Mailer, un tipus de novel·la documental. Un altre grup de novel·listes, entre els quals J. Updike, W. Burroughs, P. Roth i C. Bukowski duen a terme una descripció sarcàstica i iconoclasta de la societat nord-americana, amb freqüents referències a la cultura de masses i incursions en els mons marginals de la droga, la delinqüència, l’homosexualitat, etc. D’entre els assagistes que han asolit una certa notorietat darrerament, cal esmentar Susan Sontag, profundament influïda per la cultura europea.

Els anys vuitanta hom ha assistit a l’aparició de joves autors que, com B. Easton Ellis i J. Mc Innerney, duen a terme un retrat dels aspectes més tèrbols de la societat nord-americana, motiu pel qual hom ha qualificat llur narrativa de ‘dirty realism’ (realisme brut). Dins el panorama literari nord-americà cal esmentar una sèrie d’autors que, per llurs orígens i la temàtica de llurs escrits formen una literatura lligada, poc o molt, a les minories ètniques. Així, B. Malamud circumscriví generalment les seves novel·les i narracions als ambients jueus. Entre els negres, hom pot esmentar J. Baldwin, L. Hughes, I. Baraka i R. Ellison com a autors estretament compromesos en la lluita contra el racisme. La comunitat llatinoamericana, per la seva banda, ha desenvolupat una extensa gamma de publicacions, sovint bilingües i, d’entre els escriptors es destaca el novel·lista A. Villarreal. Els escriptors consagrats han continuat la seva producció: N. Mailer (Harlot's Ghost, 1991; Oswald’s Tale, 1996, reportatge sobre l’enigma de l’assassinat de Kennedy), Gore Vidal (A Memory, 1996, autobiografia), Saul Bellow (1915) (Something to Remember Me By, 1991), el prolífic i polifacètic J. Updike (Rabbit At Rest, 1990; Odd Jobs, 1991), etc., i també altres narradors consolidats, com la novel·lista Joyce Carol Oates (Black Water, 1992), Ursula K. Le Guin, que conrea la ciència-ficció (Always Coming Home, 1985), Lawrence Ferlinghetti, un dels pares de la generació ‘beat’ (Over All the Obscene Boundaries, 1984, poesia; Love in the Days of Rage, 1988, novel·la), Don DeLillo, Robert Coover (Night at the Movies, 1987) i Susan Sontag (The Volcano Lover, 1992). S'han consagrat internacionalment, amb un gran èxit de públic i de crítica: Richard Ford (The Sportswriter, 1986; Wildlife, 1990, i Independence Day, 1995, premi Pulitzer 1996), Paul Auster (New York Trilogy, 1985-86; The Music of Chance, 1990; Leviathan, 1993; Mr. Vertigo, 1994) i John Irving (The World According to Garp, 1978; A Prayer for Owen Meaney, 1989; A Son of the Circus, 1994). Altres narradors són Barry Gifford, Tobias Wolff (In Pharoah's Army, 1994), William T. Vollmann (Fathers and Crows, 1992; The Rifles, 1994) i Lee Smith (Devil’s Dream, 1992). Pel que fa a la poesia, han continuat la seva obra els consagrats John Ashbery (April Galleons, 1987; Flow Chart, 1991; Hotel L’Autreamont, 1993), Gary Snyder (Axe Handles, 1983; The Practice of the Wild, 1990, assaig), Denise Levertov (The Door in the Hive, 1988; Evening Train, 1992) i Adrienne Rich (An Atlas of the Difficult World, 1991), dues poetesses de llarga trajectòria. També cal destacar Philip Levine (The Simple True, premi Pulitzer 1995), Maureen Owen (Imaginary Income, 1992; Untapped Maps, 1993), Michael Palmer (Sun, 1988), Anne Waldman (Iovis, 1993), Paul Hoover (Idea, 1987; The Novel, 1991), David Shapiro (After a Lost Original, 1994) i, d’entre els més joves, Rita Dove (Through the Ivory Gate, 1992), Amy Gerstler (Bitter Angel, 1990; Nerve Storm, 1993), Diane Ward (Imaginary Movie, 1992) i Jorie Graham (The Dream of the Unified Field, premi Pulitzer 1996). D’altra banda, continua essent important l’aportació d’escriptors de minories ètniques residents als EUA o bé que en fan l’eix dels seus temes, entre els quals destaca l’escriptora negra Toni Morrison (Beloved, 1987, premi Pulitzer 1988; Jazz, 1992), que el 1993 rebé el premi Nobel de literatura. Altres autors importants són Grace Paley, d’origen jueu (Later the Same Day, 1985); els escriptors d’origen indi Bharati Mukherjee (Jasmine, 1989; Holder of the World, 1993) i Vikram Chamdra (Red Earth and pouring Rain, 1995); Amy Tan, d’origen xinès (The Joy Luck Club, 1989; The Kitchen God’s Wife, 1991); els escriptors negres August Wilson, dramaturg (Fences i Piano Lesson, premis Pulitzer de teatre 1987 i 1990 respectivament), Walter Mosley, que fa novel·la de misteri (El dimoni vestit de blau, 1992; Gone Fishin, 1997) i Alice Walker (The Colour Purple, 1982; Possessing the Secret of Joy, 1992); les escriptores d’origen indi Linda Hogan i Louise Erdrich (Tracks, 1988; Bingo Palace, 1994); els escriptors d’origen mexicà Sandra Cisneros (Woman Hollering Creek and Other Stories, 1991; The House in Mango Street, 1992), Ana Castillo (So Far From God, 1994) i Rudolfo Anaya; Óscar Hijuelos (The Mambo Kings Play Songs of Love, premi Pulitzer 1990) i Cristina García (Dreaming in Cuban, 1992), d’origen cubà; els escriptors d’origen dominicà Julia Álvarez (How the García girls lost their accent, 1991) i el jove Junot Díaz (1970) (Drown, 1996), etc.

En el camp de l’assaig i els estudis literaris, destaca, entre molts d’altres, el polèmic llibre The Western Canon (1994), del crític i professor Harold Bloom, un al·legat contra el relativisme cultural que defensa el valor objectiu i la validesa universal de la tradició occidental. Els darrers anys han mort: Harold Robbins (1997), William Burroughs (1997), Dorothy West (1998), Mario Puzo (1999), Paul Bowles (1999), Joseph Heller (1999) i Karl Shapiro (2000). Encapçalen la narrativa: Gore Vidal, J.D. Salinger (Hapworth 16, 1928, 1997), Toni Morrison (Paradise, 1998), Philip Roth (American Pastoral, premi Pulitzer 1998), Tom Wolfe (A Man in Full, 1998), Paul Auster (Timbuktu, 1999), Dom DeLillo (Underworld, premi Jerusalem 1999), Saul Bellow (Ravelstein, 2000), Susan Sontag (In America, National Book Award 2000), Norman Mailer, Joyce Carol Oates, Thomas Pynchon, John Updike, Rita Mae Brown, Gary Snyder, Alice Walker (també poeta), John Irving, Bret Easton Ellis, etc. Són nous valors: Barbara Kingsolver, Charles Frazier (Cold Mountain, National Book Award 1997), Gina Berriault, Steven Millhauser (Martin Dressler, premi Pulitzer 1997), Michael Cunningham (The Hours, premis Pen/Faulkner i Pulitzer 1999), Jamaica Kincaid, Jhumpa Lahiri, Penelope Fitzgerald i Denise Giardina, entre d’altres. Els noms més destacats dins la poesia són: John Ashbery, Philip Levine, Adrienne Rich (Midnight Salvage, 1999), Stanley Kunitz (premi Poet Laureate 2000), Robert Pinsky (premi Poet Laureate 1997-99), William Meredith, Charles Wright (Black Zodiac, premi Pulitzer 1998), Lucille Clifton, Galway Kinnell, etc. Entre les noves veus hi ha: Gerald Stern, Marie Ponsot, Mark Strand (Blizzard of One, premi Pulitzer 1999), Ruth Stone i C.K. Williams (Repair, premi Pulitzer 2000). De la producció teatral cal esmentar les obres d’Arthur Miller (Mr.Peters’ Connections, 1999) i David Mamet, el també cineasta Neil LaBute, Paula Vogel (How I Learned to Drive, premi Pulitzer 1998), Margaret Edson, Donald Margulies (Dinner with Friends, premi Pulitzer 2000), Morris Panych, etc.

Pel que fa a l’assaig i la crítica destaquen: Harold Bloom, Helen Vendler, Stanley Fish, Elaine Showalter, Geoffrey Hartman i Fredric Jameson, entre d’altres. El pes de la narrativa als Estats Units d’Amèrica recau des dels darrers anys sobre una nova generació d’escriptors: Michael Chabon (The Amazing Adventures of Kavalier & Clay, 2001, premi Pulitzer), Jonathan Lethem (The Fortress of Solitude, 2004), Chuck Palahniuk (Lullaby, 2002; Diary, 2003; Haunted, 2005), Jeffrey Eugenides (Middlesex, 2002, premi Pulitzer), David Foster Wallace (Oblivion: Stories, 2004), Rick Moody (The Black Veil, 2003), Jonathan Franzen (The Corrections, 2001, National Book Award; Freedom, 2010), Heidi Julavits (The Effect of Living Backwards, 2003), Ben Marcus (Notable American Women, 2002), Colson Whitehead (John Henry Days, 2001), Alice Sebold (The Lovely Bones, 2002), Jonathan Safran Foer (Everything is Illuminated, 2002; Extremely Loud and Incredibly Close, 2005), Nicole Krauss (The History of Love, 2005) i Andrew Sean Greer (The Confessions of Max Tivoli, 2004).

Com a escriptors consagrats: Philip Roth (The Plot Against America, 2004), Tom Wolfe (I Am Charlotte Simmons, 2004), John Updike (Seek My Face, 2002; Villages, 2004), John Irving (Until I Find You, 2005), Toni Morrison (Love, 2003), Joyce Carol Oates (Rape: A Love Story, 2003; The Falls, 2004) i Don DeLillo (The Body Artist, 2001; Cosmopolis, 2003). Destaquen també noms com ara Richard Russo (Empire Falls, 2001, premi Pulitzer), Paul Auster (The Book of Illusions, 2002; Oracle Night, 2003), Pete Dexter (Train, 2003), Brad Watson (The Heaven of Mercury, 2002), Terry McMillan (The Interruption of Everything, 2005), Julia Glass (Three Junes, 2001, National Book Award), A.M. Homes (Things You Should Know, 2002), Charles Baxter (Saul and Patsy, 2003), Edward P. Jones (The Known World, 2003, premi Pulitzer i National Book Critics Circle Award) i Marilynne Robinson (Gilead, 2004, premi Pulitzer i National Book Critics Circle Award). Pel que fa a best-sellers, és especialment notable l’èxit aconseguit per Dan Brown (The Da Vinci Code, 2003), però també cal parlar de Stephen King (From a Buick 8, 2002; National Book Award 2003 al conjunt d’una trajectòria literària), Anne Rice (Blackwood Farm, 2002), Dean Koontz (The Taking, 2004), John Grisham (The Last Juror, 2004), Tom Clancy (Red Rabbit, 2002) o Michael Crichton (State of Fear, 2004). I ressenyar, dins el gènere negre, el treball de Dennis Lehane (Mystic River, 2001), Thomas Harris (Behind the Mask, 2005) i James Ellroy (Police Gazette, 2005).

Els poetes més anomenats són: Ruth Stone, C.K. Williams (The Singing: Poems, 2002, National Book Award), Louise Glück (Poet Laureate 2003), Sherman Alexie, Carl Dennis (Practical Gods, 2001, premi Pulitzer), Ted Kooser (Poet Laureate 2004) i Franz Wright. Cal esmentar també dramaturgs com Doug Wright (I Am My Own Wife, 2003, premi Pulitzer), John Patrick Shanley (Doubt, A Parable, 2004), August Wilson (Gem of the Ocean, 2004), Suzan-Lori Parks (Topdog/Underdog, 2002) o David Auburn (Proof, 2001). Altres obres que cal assenyalar són els assaigs de caràcter polític de Michael Moore (Dude, Where is My Country, 2004), els centenars de títols dedicats a les torres bessones, caigudes en l’atemptat de l’11 de setembre de 2001, i l’aparició de biografies de personatges importants de la política i la cultura popular com ara Bill Clinton i Bob Dylan. En els darrers anys han mort Eudora Welty (2001), Howard Fast (2001), Robert Ludlum (2001), Hubert Selby Jr. (2004), Susan Sontag (2004, premi Príncipe de Asturias 2003), Hunter S. Thompson (2005), Arthur Miller (2005, premi Príncipe de Asturias 2002) i Tristan Egolf (2005).

Sens dubte, el llibre més important dels darrers anys ha estat Freedom, mirall novel·lístic de la societat dels Estats Units durant la primera dècada del segle XXI que portà el seu autor, Jonathan Franzen, a la portada de la revista Time. Amb les morts de J.D. Salinger (2010) i de John Updike (2009), la narrativa perdé dos grans referents, el primer amb connotacions gairebé mítiques. En contrapartida, aparegueren noms com els d’Elizabeth Strout (Pulitzer 2009 per Olive Kitteridge), Paul Harding (Pulitzer 2010 per Tinkers), Jennifer Egan (Pulitzer i National Book Critics Circle Award 2011 per A Visit From the Goon Squad) i Téa Obreht (Orange 2011 per The Tiger’s Wife). Aquesta darrera autora fou, a més, un dels 20 under 40, selecció de vint escriptors menors de 40 anys que segons The New Yorker marcaran les lletres nord-americanes durant la primera meitat del s. XXI (entre ells, també hi ha Jona than Safran Foer, Nicole Krauss, Gary Shteyngart, Daniel Alarcón i Wells Tower).

Col·laboració: 
MPe / R
Llegir més...