i nyerro | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

nyerro

substantiu masculím
Història
història hist
Membre d’un dels dos bàndols en què estava dividida la noblesa catalana al final del segle XVI i al començament del XVII.

Aquesta facció, com la seva antagònica dels cadells (cadell), apareix ja al s XIII. Totes dues bandositats tenien l’origen en les lluites de les cases nobiliàries dels Cadell, senyors d’Arsèguel, i els Banyuls, senyors de Nyer, a la Cerdanya; s’aguditzaren i ampliaren el radi d’acció a la plana de Vic arran de la pretensió dels Montcada, feudataris del bisbe de Vic per la senyoria de Torelló, d’alliberar-se d’aquest vassallatge (1296). Les tensions desembocaren en una guerra, en la qual Bernat Cadell destacà com a cap dels partidaris dels Montcada i Gilabert de Nyer fou capitost de la gent del bisbe. Com a fenomen social del conjunt del territori català, aquests bàndols feudals, a càrrec d’una noblesa inquieta o arruïnada, començaren a tenir importància amb motiu de la crisi de la baixa edat mitjana, i adquiriren la virulència màxima al primer terç del s XVII, que el Principat restà migpartit entre nyerros i cadells. Alguns historiadors han volgut assignar afiliacions filofranceses i una mentalitat feudalitzant i de defensa dels drets senyorials als partidaris dels nyerros —que portaven com a emblema al cinyell un garrí—, enfront d’una ideologia dels cadells més predisposada a defensar els drets de les ciutats i el col·laboracionisme hispànic; però cal atribuir la fidelitat a l’una facció o a l’altra més a la tradició familiar que no pas a unes suposades ideologies en el si de l’ordre feudal català. La xarxa de fidelitats d’ambdues faccions cobria el Principat i es reproduïa a les institucions catalanes, entre els funcionaris de l’audiència, en les tensions locals, en les hostilitats municipals (Manresa; Esparreguera el 1640) i en el bandolerisme rural popular (Rocaguinarda era nyerro; filiació atribuïda també al capitost rebel, que el 1640 es presentà com a comandant superior d’un exèrcit pagès català). Ambdues faccions obstaculitzaven la gestió de l’administració reial. El nyerro Joan Terés, arquebisbe de Tarragona i lloctinent general de Catalunya (1602-03), participà activament durant la seva lloctinència en les lluites faccioses del país, prescindint de les obligacions del seu càrrec. Sovint l’acció de bandositat tingué connotacions de resistència enfront dels lloctinents; el nyerro Alexandre d’Alentorn, diputat militar (1614-17), utilitzà la generalitat com a plataforma d’actuació contra l’administració reial. La lloctinència d’Albuquerque (1616-19) portà a terme una acció contundent contra les bandositats: pel desembre del 1617 fou celebrat un jubileu de gràcies per la relativa extirpació de les lluites de nyerros i cadells. Durant la guerra dels Segadors, els nyerros —com els cadells— estigueren representats entre els caps de la revolta política en les persones de Ramon de Guimerà i Jacint Vilanova. La concentració del poder a les mans del regent de la cancelleria, el cadell Josep Fontanella (1641), contribuí a l’escissió entre els partidaris de França en el curs de la guerra i podia haver-se determinat a través de les tradicionals filiacions de nyerros i cadells. A la segona meitat del s XVII les condicions generals de la societat catalana canviaren i el bandolerisme minvà, i amb ell les faccions nobiliàries que havien migpartit el Principat.

Col·laboració: 
ESe
Llegir més...