i oda | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

oda

oda (es), ode (en)
substantiu femeníf
Literatura
oda (es), ode (en)
literatura lit
Entre els grecs, composició lírica cantada pel cor i formada per estrofa, antístrofa i epode.

El nom es féu extensiu a un tipus ampli de poesia lírica susceptible d’ésser cantada, i, entre els romans, simplement llegida o recitada. A partir del s XV a Itàlia i del XVI als altres països, els humanistes incorporaren l’oda clàssica a la poesia vulgar mitjançant traduccions i imitacions dels autors de l’antiguitat, per a les quals coses promogueren una forta renovació dels esquemes mètrics i rimats de la poètica en vulgar, i això en una doble direcció que encara té paral·lels actuals: o la incorporació violenta dels paradigmes clàssics, quantitatius, especialment els horacians, als de la poesia vulgar (direcció mai no reeixida plenament) o bé l’assimilació dels primers als segons tenint en compte el geni i la natura d’aquests, històricament partint de modificacions reductives de la canzone italiana i de l’ús i de l’alternança del decasíl·lab i l’hexasíl·lab com a metres dominants, però també de provatures inspirades directament en els models clàssics. Dins la tradició humanística indicada, l’oda continuà florent durant el neoclassicisme, el Romanticisme i el classicisme carduccià del s XIX. La temàtica de l’oda és variada i múltiple, i es pot fer una classificació acceptable partint del contingut. Així, hom parla de l'anacreòntica (anacreòntic), gènere lleuger inspirat en Anacreont i els seus seguidors, sobre els plaers i la sensualitat; de l'heroica o pindàrica, d’estil elevat, sobre les virtuts i el comportament dels herois, de la qual Píndar és el model il·lustre; de la moral, greu i sòbria, amb Horaci com a mestre; de la sagrada, particularment inspirada en els salms; i de l'amorosa, potser poc precisa. Les formes externes emprades són diverses. Els poetes llatins imitaren especialment les estrofes alcaica i sàfica gregues, entre altres, que foren adaptades després convenientment a la poesia en vulgar. Les estrofes alcaica i sàfica figuren, així, a les lletres hispàniques, juntament amb d’altres modalitats, com la derivada de l’asclepiàdica-glicònica llatina, dita de F.de la Torre pels castellans, magníficament tractada per M.de Cabanyes i J.Costa i Llobera, la lira, el sextet-lira i l’oda pindàrica, una de les adquisicions més ambicioses (B.Rota, L.Alamanni, Ronsar Chiabrera, Quevedo). Se situen al marge d’aquesta tradició humanística les famoses odes a La Pàtria, d’Aribau, i A Barcelona, de Verdaguer (Oda a Barcelona) i de Maragall (Oda nova a Barcelona), que, en llur to d’elegia, d’himne o de cant, àdhuc de lírica, conserven algunes notes característiques d’aquest gènere, però no pas les formes establertes condicionants del discurs.

Col·laboració: 
JRF
Llegir més...