i oda | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

oda

oda (es), ode (en)
substantiu femeníf
Literatura
oda (es), ode (en)
literatura lit
Entre els grecs, composició lírica cantada pel cor i formada per estrofa, antístrofa i epode.

El nom es féu extensiu a un tipus ampli de poesia lírica susceptible d’ésser cantada, i, entre els romans, simplement llegida o recitada. A partir del s XV a Itàlia i del XVI als altres països, els humanistes incorporaren l’oda clàssica a la poesia vulgar mitjançant traduccions i imitacions dels autors de l’antiguitat, per a les quals coses promogueren una forta renovació dels esquemes mètrics i rimats de la poètica en vulgar, i això en una doble direcció que encara té paral·lels actuals: o la incorporació violenta dels paradigmes clàssics, quantitatius, especialment els horacians, als de la poesia vulgar (direcció mai no reeixida plenament) o bé l’assimilació dels primers als segons tenint en compte el geni i la natura d’aquests, històricament partint de modificacions reductives de la canzone italiana i de l’ús i de l’alternança del decasíl·lab i l’hexasíl·lab com a metres dominants, però també de provatures inspirades directament en els models clàssics. Dins la tradició humanística indicada, l’oda continuà florent durant el neoclassicisme, el Romanticisme i el classicisme carduccià del s XIX. La temàtica de l’oda és variada i múltiple, i es pot fer una classificació acceptable partint del contingut. Així, hom parla de l'anacreòntica (anacreòntic), gènere lleuger inspirat en Anacreont i els seus seguidors, sobre els plaers i la sensualitat; de l'heroica o pindàrica, d’estil elevat, sobre les virtuts i el comportament dels herois, de la qual Píndar és el model il·lustre; de la moral, greu i sòbria, amb Horaci com a mestre; de la sagrada, particularment inspirada en els salms; i de l'amorosa, potser poc precisa. Les formes externes emprades són diverses. Els poetes llatins imitaren especialment les estrofes alcaica i sàfica gregues, entre altres, que foren adaptades després convenientment a la poesia en vulgar. Les estrofes alcaica i sàfica figuren, així, a les lletres hispàniques, juntament amb d’altres modalitats, com la derivada de l’asclepiàdica-glicònica llatina, dita de F.de la Torre pels castellans, magníficament tractada per M.de Cabanyes i J.Costa i Llobera, la lira, el sextet-lira i l’oda pindàrica, una de les adquisicions més ambicioses (B.Rota, L.Alamanni, Ronsar Chiabrera, Quevedo). Se situen al marge d’aquesta tradició humanística les famoses odes a La Pàtria, d’Aribau, i A Barcelona, de Verdaguer (Oda a Barcelona) i de Maragall (Oda nova a Barcelona), que, en llur to d’elegia, d’himne o de cant, àdhuc de lírica, conserven algunes notes característiques d’aquest gènere, però no pas les formes establertes condicionants del discurs.

Col·laboració: 
JRF
Llegir més...